PD: recordes quan et vaig regalar el meu primer somriure?

Avui, ja farà un mes que tota aquella historia es va acabar, ell va voler deixar de banda els bons records els seus impulsos no es podien controlar en aquells instants de calor, a ple juliol, la seva força era incontrolada i va fer unes petites passes a la seva vida que van canviar la meva .
Tots els dies d’estiu plens de vida, emocions amistats, eren per mi els més dur i difícils de controlar, no tenia motivació que m’ajudes a seguir endavant, no sabia ben be el que fer si parlar-li o si no si aixecar-me de terra i ser forta i deixar el passat enrere o continua lluitant per la persona que mes he estimat en aquesta vida.
El meu cap era un feix d’embolics sense remei, els meus ulls no eren res mes que dues cascades que mai paraven de rajar, el meu nas sentia l’olor a tancat que feia el mon, de tan temps sense poder arribar a sortir fora, i els meus llavis nomes sabien pronunciar t’estimo.
Vam viure moltes experiències, moltes coses ens vam dir, plans verm fer , junts miràvem el futur i no ens adonàvem del present, el present estava destruït i no vam ser a temps d’arreglar el mal fet. La distancia va ser el principal problema però no es excusa, ho se, a mes la temo a estimar massa, les respostes que en podria obtindre, les desil•lusions que m’hagués pogut emportar, es van afegir aquest sac tan indecís, que cada dia s’anava obrint més i més sense saber on perdia els sentiments, en un camí sense final. Tot i així jo mai podré oblidar 5 mesos en els que vaig ser molt feliç i no es podes esborrar així com així, del no res, per aquest motiu sempre et recordaré i seràs especial per a mi no et podré mirar com una persona normal i corrent indiferent no perquè m’has fet viure moments màgics.....