Parents i Cia (Parents i altres delictes televisats XVIII - XX)

Parents i Cia
(de la série Parents i altres delictes televisats XVIII - XX)
I

(Presó de dones de la ciutat de l'Est. Les dues germanes i els tres germans asseguts en una banc callats i decebuts. Ningú s'atreveix a encetar una conversa. Apareix en Santiago que els contempla avergonyit)
Santiago: Déu meu! Quina vergonya! Quina fila feu! Us he estat buscant durant tants anys, i mai, mai m'hauria imaginat que us retrobaria vestits d'aquesta manera en una manifestació de dones de neteja histèriques.
Xavier: Nosaltres tampoc.
Santiago: Per postres resulta que tots teniu problemes amb la policia o amb la justícia.
Marisa: La vida no ens ha sigut fàcil.
Santiago: El 'colmo' no ha sigut la manera com us he retrobat, sinó que tu, Enric, fossis el culpable del cas que m'ha dut al fracàs.
Enric: Jo tampoc mai hauria arribat a imaginar que poguessis ser l'investigador del cas de Capsules Est.
Santiago: El pitjor ha sigut a l'entrar que el guàrdia d'aquestes cel.les m'ha dit:'quina família tan singular que tens!' I el comissari també s'ha rigut de mi: 'Bé, inspector, ara ja tens tota la família reunida. Has tingut sort que la presó d'homes estigui plena a vessar i com que anaven vestits d'aquesta manera els hem pogut ficar a la nova presó de dones. Sinó els haguessim hagut de portar a la presó d'homes de la Ciutat de l'Oest'.
Enric: Santi, a mi, com a la resta de tots nosaltres, ens hauria agradat retrobar-nos d'una altre manera. Potser en una festa. Potser en un bar.
Pau: Jo vaig retrobar-me amb en Xavier i la Maria Lluïsa en un bar.
Marisa: I tant! Mai ho hauria dit! En el meu bar...
Joana: Les casualitats del destí ens han dut a retrobar-nos de nou. Jo vaig explicar tota la nostra història en un programa de televisió. Espero que si el veu la mamà ens pugui venir a veure i potser ens pugui salvar...
Santiago La Mamà? Vés a saber on para! Jo mai he sabut el que és tenir una mare...
Enric: Calla! Tu, jo i la Joana sort en vàrem tenir dels avis i de la tia del pare.


Pau: El pare? Quin malparit!
Marisa: I nosaltres, en Pau, en Xavier i jo sort en tinguerem de la tia Lola...
Joana: Aquella mala pècora ni la nombris! Per culpa d'ella ens varen separar i hem viscut molts anys separats.
Marisa: Sort en tinc d'ella. Segons en Xavier i en Pau ara em cuida el bar i la casa.
Joana: No t'entenc Maria Lluïsa! Sembla com si només pensessis en tu.
Xavier: Ja n'hi ha prou! El passat passat està. I ningú ni nosaltres el podem canviar.
Enric: Tens raó. Realment fotem pena. L'escena que estem representant és d'allò més patètica.
Xavier: Després de tants anys i tan de temps, en comptes d'ajudar-nos i pensar com cony podem sortir d'aquí, només fem que discutir i perdre el temps.
Santiago: En Xavier té raó. Hauríeu de pensar arguments que us exculpin dels vostres delictes. Jo ja no sé que dir...
Xavier: Cadascú de nosaltres té una història comuna i una històira ben llarga, plena de traumes i problemes. Segur que cadascú de nosaltres, durant el període que hem viscut separats hem viscut un munt d'històries que ens podriem explicar els uns als altres. Jo, per exemple, he hagut de malviure per poder menjar, he hagut de robar i enganyar a gent innocent per poder sobreviure, he seduït a un munt de dones per roba'ls-hi els diners i així he anat vivint. I tot per culpa de la meva educació? No ho sé. El nostre passat no el podem canviar.
Tots hem arribat allà on hem pogut.
Pau: (mirant a Santiago) Alguns han pogut més que altres.
Santiago:(molest) Mira qui parla...el mariconet de la família.
Marisa: En Pau en això té raó. Tu, Enric, per exemple, hauries pogut haver arribat ben lluny, però l'orgull i l'ambició t'han dut al fracàs. En canvi, jo, només he pogut anhelar tenir un humil i pudent bar al barri centre de la ciutat.
Xavier: Prou! N'estic fart de veure-us discutir.
Pau: En el fons tots som iguals però tots som diferents. L'única cosa que tenim en comú són uns trets físics que ens fan germans. I sort n'hem tingut, ja que el temps no perdona i si no fos pels trets de la cara no ens hauríem reconegut.
(Sona una sirena.)
Santiago: Hem sembla que el temps de visita s'ha acabat. Heu de tornar a les vostres cel.les. Se'm fa tard. Haig de marxar. Miraré que puc fer per treure-us d'aquí.
(Els cinc germans s'aixequen del banc i desapereixen.)
II
(En Santiago es queda pensatiu)
Santiago: Quin pal! Quina merda de vida! Com els podré ajudar?
No tinc calers! No tinc influències! No hi ha gaires bons advocats! Què puc fer?
(Una dona encaputxada s'apropa al Santiago)
Dona encaputxada: No et preocupis, Santi, jo t'ajudaré.
Santiago: (espantat) Qui ets? Com saps el meu nom?
Dona encaputxada: No diguis res i segueix-me.
Santiago: Per què em vols ajudar? De què em coneixes? Qui ets?
III
(Presó de dones de la Ciutat de l'Est. Es fa de dia lentament. Els cinc germans seuen avorrits en uns bancs. No es diuen res. Passa un llarg silenci.Apareix en Santiago)
Santiago: (sembla content) Hola a tots! Avui pot ser un gran dia.
Enric: No gaire bo pels qui estem aquí dins.
Marisa: Les hores passen molt a poc a poc.
Joana: Si portessiu més temps, com jo, ja us hi acostumarieu...
Pau: Tinc la impressió que els directius d'aquesta presó ens tenen por. No ens deixen moure ni un pam.
Santiago: Ho has d'entendre...tres homes sols en una presó de dones és un perill i més tu Pau amb la fama que t'has guanyat.
Xavier: N'estic fart d'aquesta roba. N'estic fart de què em prenguin per maricona. Vull una roba com cal.
Pau: Doncs a mi no em sap gens de greu.
Santiago: Veniu amb mi. Podreu canviar-vos de roba.
(L'Enric, en Pau i en Xavier segueixen en Santiago)
Joana: Tan de bo que el programa 'Línea setecientos' hagi estat vist per molta gent. Potser alguna persona ens podrà oferir alguna pista d'on és la mamà.
Marisa: És cert. Hi ha moltes coses que encara no entenc. Per què carai jo, en Xavier i en Pau vàrem perdre el cognom de Pruneda?






(Reapareix en Santiago)
Santiago: És veritat. Em vaig tornar boig buscant-vos. Hi ha tants Avilés en aquesta ciutat. Pel que he pogut esbrinar, quan detingueren a la tia Lola, que ara ja torna a ser lliure, a protecció de menors us varen inscriure amb el cognom de la persona que fins llavors us havia criat.
Marisa: Més val que oblidem el passat i el present i comencem tots junt una nova etapa.
Santiago: Ara vinc, he de rebre un comunicat del comissari.
Joana: On vas?
Marisa: No l'entenc. Em sembla que ens amaga alguna cosa.
Joana: Potser ens portarà bones notícies dels nostres casos.
Marisa: Vols dir?
(Apareix la periodista i el càmara)
Periodista: Hola Joana! Estic contenta de tornar-te a veure i tinc ganes que la teva història acabi bé i sigui un bon final pel programa.
Càmara:Oh, sí, sí...sobretot això.
Joana: Gràcies a tu pel reportatge. Et presento la meva germana, la Maria Lluïsa.
Marisa: Encantada. Va ser un bon reportatge.
Periodista: Bé, fins ara, anem a treballar una mica...
Càmara: Un, dos, tres...acció!
Periodista: Benvinguts al programa d'Antena 4 'Línea setecientos'. Avui, presenciarem l'escena del retrobament de tots els germans de la nostra protagonista Joana Pruneda. Hem sentit rumors que hi pot haver alguna sorpresa.
(Apareix la Margarita Abad)
Marisa: Margarita Abad!
Marga: Hola, Marisa! Què tal? Vaig veure el programa 'Línea 700'.
Em va emocionar tant que m'ha donat idees per la meva nova pel.lícula.
Marisa: Una nova pel.lícula?
Marga: Sí, senyora! Una nova pel.lícula que estarà inspirada en la vostra història.


(Reapareixen l'Enric, en Xavier i en Pau amb la roba canviada)
Xavier: (sorprès) Marga!
Marga: Hola, Xavier. Vaig veure el programa 'Línea 700' i em va emocionar molt. Al principi em pensava que no podies ser tu...
Xavier: Ja ho veus, era jo. I aquests són l'Enric i en Pau.
Marga: Molt de gust.
Pau: Tu ets la famosa directora de cine?
Enric: Tu ets la jove promesa del cinema de la ciutat?
Marga: (modesta) Això diuen...Xavier em vares fer molt de mal i no ho oblidaré. Després de veure el reportatge he comprés que la vida per tu no ha sigut fàcil i no em queda més remei que perdonar-te. He retirat la denúncia i tots els càrrecs que t'imputava.
Xavier: Gràcies Marga. No sé com agraïr-t'ho.
(Reapareix en Santiago.Tots els germans fan una rotllana al voltant d'ell per sentir-lo.)
Santiago: Escoteu-me! Porta notícies fresques de la comissaria.
Joana, s'ha comprovat que tu no vares provocar l'accident. T'han anulat tots els càrrecs que s'imputaven contra tu. Només havies de pagar una multa. I aquesta multa milionària ja ha estat pagada.
Joana: Què? Com? I qui ho fet?
Santiago: Enric, tots sabem que vares ser el culpable del que va passar a Capsules Est. Però com que el jutge no ha pogut comprovar que ho vares fer tu directament ha decidit deixar-te en llibertat fins que es demostri el contrari.
Enric: No m'ho puc creure!
Santiago: Maria Lluïsa, no se t'acusava de cap delicte greu, simplement unes multes milionàries per no complir al peu de la lletra l'estricte llei de locals nocturns. No et preocupis, aquesta multa ja ha estat pagada.
Marisa: Què? I qui la pagada?
Santiago: Pau, El director del local on treballaves ha reconegut que es va portar molt malament amb tu i amb tots els altres artistes del local. Ens ha dit que tenies tot el dret de robar-li una part de la recaudació dels diners i ha decidit retirar la denúncia i tots els càrrecs que t'imputava. El cert, és que aquest individu és un corrupte i ha volgut desvincular-se de la policia abans no descobrim els seus tripijocs amb els diners. I pel que fa a la denúncia de la Trini ha decidit retirar-la. Pensa que es va equivocar amb tu i va exagerar massa tot allò que li vas fer.


Pau: Oh, no, no m'ho puc creure! És increïble! Gràcies,
Trini!
No t'ho podré pagar mai aquest favor!
Santiago: Pel que fa a tu, Xavier, com bé deus saber la teva ex-companya, la Margarita Abad ha decidit retirar la denúncia i tots els càrrecs que t'imputava.
Xavier: Ja ho sé. Estic molt agraït a la Margarita.
Santiago: I pel que fa a mi, després del desastre de l'últim cas, el comissari ha decidit donar-me una segona oportunitat.
Joana: I qui ha pagat les multes? Qui ha pagat les fiances? Qui ha pagat els advocats?
Santiago: Ella!
(Apareix la dona encaputxada. Es posa entremig dels germans. Es treu la caputxa i les ulleres)
Tots els germans menys en Santiago: Mare? Mare!
Periodista: (emocionada) Oh, és fantàstic, Núria Pruneda, la mare dels nostres protagonistes ha decidit salvar-los la vida. Què emocionant! Quin final tan bo pel programa d'avui! Sentim les seves primeres declaracions...
Núria Pruneda, la mare: Oh, fills meus, us ho mereixeu!
He sigut una mala mare, si es que puc dir que us he fet de mare.
Per culpa meva heu arribat on esteu. Heu rebut una mala educació i mai heu tingut la tendresa d'una bona mare. Ja sé que no puc recuperar el temps perdut i que sempre tindreu el record d'un passat mediocre. Millor que oblideu el passat i comencem un futur més esperançador. Durant tots aquests anys vaig estar buscant el vostre pare. Quan vaig arribar al poble on estava em vàrem dir que ja s'havia mort. Diuen que va morir de tan beure. Em varen dir que s'havia mort de sirrosis. Va ser molt trist i em va costar molt refer-me d'aquella sotregada. El millor del cas és que em va deixar una quantiosa suma de diners per herència amb el meu nom. Durant aquests anys he viatjat per diferents països i he conseguit refer el meu prestigi perdut. Suposo que mai hem perdonareu el mal que us he fet.
Joana: Sí, mare, ens costa entendre tot el que has fet durant aquests anys però no ens queda més remei que perdonar-te, oi?
Tots els germans menys Joana: Sí,sí, sí...és clar!



(Els germans s'abracen amb la mare. Desapereixen a poc a poc.
Les llums van minvant. La periodista acomiada el programa)
Periodista: Bé, hem pogut observar el final feliç d'aquesta família tan tormentada. Ha sigut un bon final, un final de pel.lícula!
Marga: Pel.lícula?
Periodista: Sí, pel.lícula! El programa que ve farem un resum de la pel.lícula dels fets.
Marga: Escolta, bonica, la pel.lícula la faig jo. M'has entès bé?
No vull que em prenguis l'exclusiva.
Periodista: Exclusiva? Nosaltres sempre hem tingut l'exclusiva d'aquesta història.
Marga: Lladre! Més que lladre! Em vols robar la idea!
(La periodista deixa el micro i es baralla amb la Marga)
Periodista: (al càmara) Talla! Talla això!
Càmara: Encara hauré d'acabar jo el programa.(Deixa la càmara al terra. Posa un trípode.) Va vinga no us baralleu! Podeu arribar a un acord....
Marga: Sí, té raó. T'agradaria col.laborar a la meva pel.lícula?
Periodista: No és mala idea.
(El càmara es posa davant de la càmara.Agafa el micro i diu)
Càmara: Això és tot amics! Càmara del programa- Antena 4- Presó de dones de la Ciutat de l'Est. Fins un altre!