Paraules

No vull llegir més històries impossibles,
No vull saber-ne res d'allò que hom escrigué.
He llegit les paraules de molts segles d'història,
M'he deleitat amb els somnis de filòsofs que encara no se sabien científics.
He caminat prop dels romàntics i sentit les seves tragèdies;
he plorat amb les llàgrimes de Werther,
he sofert al costat de Madamme Bovary.
He cridat a les onades com Bécquer
i he tornat enrera, espantada per la foscor.
Però ara de tot això què en queda?
La lectora incansable ja no té esma per llegir,
ja no troba res nou, res de sorprenent
ni els escrits que un dia em van sorpendre, sorprenen ja als meus ulls.
I què n'he aprés?
Després de tanta lectura, de tantes paraules, la simplicitat és l'únic que em guia,
perquè després de tants anys d'estudi, de tants llibres, de tants milers de fulles plenes de lletres, tan sols la simplicitat, la senzillesa, és la única clau de volta possible, doncs és aquesta la senzillesa que guia l'univers.
Perquè tot és fruït de la causalitat.
L'únic Déu possible és el déu de Descartes, que posa en marxa el mecanisme i es retira a contemplar-lo sense intervenir-hi ja més. Un déu que en realitat podria ser un Big Bang, o un geni enganyador, un déu que és tan sols un punt d'inici, una expressió que designa el primer impuls que mou eternament. Primer motor inmòvil, potència absoluta. I la resta, el que en segueix, és allò que físics i científics de camps diversos s'esforcen a teoritzar, a reduïr a complicades fòrmules allò que segurament és massa senzill com perquè la ment humana pugui captar-ho d'una sola intuïció...perquè les fòrmules, els números, lluiten en va per representar allò irrepresentable, de la mateixa manera que les paraules del nostre llenguatge tracten inútilment de conceptualitzar, d'atrapar en un conjunt de sons la realitat tota.
Les regularitats, la lògica, la causalitat... Les matemàtiques no són més que el precís instant en què allò que mou es transforma en xifra, en constant, en força. I tot plegat perquè després, al final d'aquest llarg camí, les diverses ciències no acabin mai d'harmonitzar-se, perquè en la seva complexitat acaben parlant llenguatges diferents, eternament condemnades per la maledicció de Babel a no poder-se entendre mai.
I així, observant una gateta, m'adono de la bellesa que tot ho abarca. De com ella sap que espera cadells, quan jo, en la meva humanitat, mai podria saber-ho fins al cap de molt de temps, potser quan ja haurien nascut. De com en aquell instant en què vam decidir anar més enllà dels instints, en què vam passar de la simplesa a la complexitat, vam perdre una estranya sabiesa arcana i en vam adquirir d'altres, sí, però sempre en una mesura humana.
La lectora incansable ja no té esma per llegir, però encara s'adona que davant seu resten per llegir milers de paraules, paraules que ja no estan compostes per lletres, sinó que estan fetes d'una naturalesa intangible. Perquè l'ordre que tot ho abarca es dilueix en el precís instant en què la nostra ment, massa humana, massa complicada, tracta de compendre'l.