Paraules que sobren

Pot ser hi ha cops en que les paraules sobren i basta amb una simple presència per saber que no estàs sol. Sols una presència que et faci obrir els ulls i per veure que realment no estàs sol, que tens algú a prop teu, algú que ho donaria tot per tu, algú que sempre que tens un problema t’ajuda i viceversa, algú per estimar, algú per compartir...
Amb tu vaig trobar aquest algú, vaig aprendre qui sóc realment, no necessitava que diguessis dues paraules, sabia que sempre podia comptar amb tu, que quan necessités uns braços tu els tindries estesos per rebre’m amb una dolça i tranquil•litzadora abraçada, amb una simple mirada ens ho dèiem tot. Però ara sento que tot això s’ha esvaït, les diferències entre nosaltres comencen a rajar, ja no és el que era abans, com si una força ens forcés a separar-nos...
No et vull obligar a res, pot ser...ens hauríem de donar un poc de temps? No se el que vols, ni tan sols se el que vull jo. Però així no puc continuar. Em fa tant mal veure com et vas allunyant de mi a poc a poc, i que ni tan sols et gires cap enrera per mirar-me, camines i camines cap a un punt, un punt que només tu coneixes. I mentre, jo, amb els ulls brillants i les llàgrimes a punt d’emprendre una carrera galtes avall, estic immòbil, sense saber com reaccionar...i la distància cada cop és més gran...
Sempre t’he donat tot el que has volgut, tot el que has necessitat, m’ha costat, però lentament, t’he anat obrint la porta del meu cor. I jo? Què he rebut jo a canvi? Res... Amb poques feines se com et dius. M’he adonat que no et conec, que ets un complet estrany per mi...
I sento llàstima, llàstima per mi...he creat falses esperances...em pensava que aquesta amistat arribaria a alguna part, però ara veig que només era un somni. Em pensava que trobant-te coneixeria una altra visió de la vida, em pensava que...imbècil, pobra de mi.
...però t’estimo tant...
Intento estendre la meva mà, cridar el teu nom...però tu, sembla que no sentis res, com si no fossis en aquest món, segueixes caminant plàcidament, amb un ritme monòton...sense saber que al teu darrera, deixes un cos de genolls, plorant de ràbia i tristesa alhora, un cos desprotegit i sense forces, sense saber que al teu darrera em deixes a mi...