Paraules empresonades

Entre el pensar i el fer, ets la meva barrera,
la porta tancada i barrada que em nega el pas,
una corda ferma que em lliga a un matalàs,
l'espai dels vianants en un carrer sense vorera.

Sembla que no ho vulguis però em vigiles, barroera.
Amagat, roí, sota la llum argent dels ulls, el teu nas
se'm fa malson, i ja no vull el teu somriure blanc,
anunci de dentrífic per fora, per dins esmolat de fera.

Vull reconquerir aquest espai que em pertany
més enllà d'aquest mur, d'aquest estúpid obstacle.
Sóc més fort del que tu et penses, el meu afany

és capaç d'esclatar roques, i de fer el miracle
de trencar la presó amarga d'aquest estany.
Ja ha començat a alliberar-se, jo en faig oracle.