Pacte per a no fer més mal

Notava com li queia l'aigua sobre el cos, per un moment sentia que els peus li tocaven al terra, feia tant que es sentia en un núvol que no sabia si encara es trobava submís en un cel rodejat d'una possible tempesta. Notava com els records li feien mal, provocaven un dolor dins seu, havia tingut que superar moltes coses i aquest era el seu escut, però el seguien atacant i les paraules tot i no sentir-les li causaven dolor. Va sortir deixant una lleu imatge del seu cos entre el mirall, va fugir com fugia feia temps de tot el que se li clavava al cor. No sabia com sortir endavant, pot ser no ho intentava, es llevava i esquivava el dia a dia, les dificultats del minut, preparat pel pròxim combat, i què hi podia fer? Sempre s'ho preguntava, sabia que dia rere dia li recordaven el que havia fet malament, i ben bé que ho sabia ell... els remordiments, les equivocacions, tot se li clavava ben endins, tenia por, por d'haver causat un dolor, por d'haver-lo sofert en silenci, d'haver guardat tantes melodies tristes dins seu i sentir-se el culpable de tot. Li van començar a caure les llàgrimes, feia molt temps que no li queien, realment si que havia estat fort i havia acceptat el que hi havia... però ell, savi en fracassos personals s'havia causat el seu mal, així ho sentia. Feia unes hores li havien dit una sèrie de coses que se li clavaven... Fins quan m'equivocaré? Fins quan durarà l'aprenentatge? Què faig? Separo a tots els qui puc estimar, a tots els qui puc fer mal? I el seu cap continuava... això si, sentint-se culpable i més culpable, pensant-se que era just el que li estava passant, veient-se sol la resta de la seva vida, com alguna de les seves possibles amants li havia comentat, a ell no li agradaven les coses fàcils, sempre es buscava el difícil, cansat de fer coses sense tenir un perquè ni un sol sentit, cansat de sentir-se sol i senyalat va ficar-se a escriure tot el que pensava, el que guardava i amagava dintre seu, pot ser no era tant dolent, pot ser si l'haguessin escoltat, pot ser si ella l'hagués escoltat... però ara, ara s'havia adonat que no l'havia estimat, era massa aviat, li va fer mal, li va fer pagar pot ser tot el que a ell li van fer, pot ser inconscientment però havia fet mal a algú innocent, ara era tard, sí, massa tard, s'havia embolicat en un sentiment no real i una persona havia pagat un mal que es podia haver evitat. Després d'això encara es sentia pitjor, per què hauré nascut? Es preguntava... per fer mal a la gent per què me'n han fet a mi? Per aprendre a equivocar-me? Per compadir-me de mi mateix?
Va canviar el color de la lletra del word, es va ressentir en el cor del dolor provocat i va fer-se una promesa entre llàgrimes als ulls, es separaria de tothom que l'estimés, ho faria per no fer més mal a ningú, per començar de nou net, sense pensar que podria sentir-se com en aquell moment es sentia... El pitjor de tot és sentir que tens bones intencions i ho segueixes fent malament... com ho explica això? Sí de vegades es donés una oportunitat per parlar a la gent veritat...