Origens

Acostumava a passar-me les tardes caminant sense cap tipus de rumb. M'agradava sortir pels capvespres quan començava a fer fred; suposo que mai m'ha deixat de fascinar l'hivern i la seva melancolia. Bufanda ben lligada, jaqueta amb botons i mitjons gruixuts. Si era nadal, m'aturava a mirar les llums dels fanals amb les mans ben amagades a les butxaques. El vent em feia esfumar els pensaments i, la foscor, la sensació d'haver estat masses hores amb massa gent. Em deixava portar pels carrers del meu poble, mirava els aparadors, m'aturava en algun banc o m'entretenia contemplant el no-res. A vegades només eren uns minuts; els suficients per desconectar i conectar-me un altre cop. D'altres, m'hi podia passar hores en aquells carrers, vagant sense cap direcció.
M'hi vaig començar a fixar quan em vaig adonar que sempre que sortia acabava asseguda en aquells corredossos amb escales. M'assentava a l'extrem del primer graó i deixava que el vent em golpejés mentre intentava resistir-me al fred. No podria definir què és el que sentia, ni el que pensava; però en aquell moment tot em recomfortava. Em deixava encomanar per la melancolía i la grisor de l'hivern mentre mirava com el vent gronxava les branques de les plantes del carrer. I, sense saber-ne la raó, després d'un minuts o d'unes hores, m'aixecava i tornava animada cap a casa. A partir d'aleshores, tot tornava a estar com sempre.

Ja fa uns anys que he deixat de caminar per la solitud dels carrers. Suposo que la rutina del dia a dia m'ho impedeix. La universitat, els amics, les activitats, les sortides omplen els meus dies però també em buiden el temps que guardava abans per mi. Estic contenta. En certa mesura, m'he acostumat a somriure més i a pensar menys. Però almenys un cop a l'any, als inicis de desembre, m'obligo a congelar la meva rutina per un dia i sortir a passejar pel carrer; aturant-me a admirar les llums de nadal. I, sense adonarm'en, sempre torno a aturar-me en aquell graó dels corredossos. Amb la bufanda ben lligada, la jaqueta abotonada i mitjons gruixuts, notant com el vent em balanceja per dins i m'evapora les preocupacions.

I aleshores és quan me n'adono que no he deixat -ni deixaré mai- de ser jo. Aquella noia que es passejava perduda pels carrers buscant que alguna cosa -qualsevol cosa- li donés forces per continuar endavant. Aquella ànima que l'empeny cada hivern a retornar als origens i a recordar que mai morirà; que, per molt girs que doni la seva vida, sempre s'aturarà en aquelles escales, deixarà que l'invaeixi el fred i tornarà a se casa amb energia. Amb l'energia necessària per tirar endavant. Amb l'energia suficient per enfrentar-se al món.