Onze Dies Esperant-te

Esperava a la cantonada com qualsevol dia al matí. Però aquell matí era diferent: fred, realment gèlid, gens propi de l'època en la que em trobava. Algú que se m'acosta i em demana diners, però es dóna compte que jo estic en la mateixa situació que ella. Porto la roba de fa deu dies justos, si compto des del mateix dia que em vaig quedar sense tu, sense tu i sense mi mateixa alhora, perquè sense aquella empenta color mel no sóc capaç de tirar endavant.

Un cabell perdut, una olor, un moment, el soroll del teu riure, la teva veu, tot era necessari per a mi, però en aquella cantonada, tan lluny de tot, era difícil aconseguir fins i tot el mínim record. Esperava i esperava, però era la lluita més difícil a la que m'enfrontava: la teva ignorància, cada matí, quan passaves per davant meu. Aquella situació em destrossava més i més el cor, cada dia tenia una raó menys per a seguir vivint, i tot per culpa meva, com sempre...però jo lluitaria fins al final, esperaria fins que fes falta, tot per a recuperar-te i aconseguir el meu somni: tenir-te un altre cop, una nit rere l'altra, sota els mateixos llençols que jo, sota el mateix sostre que jo, formant part de la meva vida. Era tot el que necessitava, estar al teu costat.

És el dia onze i t'espero amb la mateixa ànsia que els deu anteriors. Et veig de lluny, aparcant el cotxe com cada dia, sempre puntual, esperant al semàfor. Però aquell dia és diferent: em mires, et miro, em somrius, et somric, em disposo a avançar cap a tu creuant el carrer i l' emoció m'impedeix pensar més enllà de la teva mirada. De sobte tot es converteix en un vel negre. Bé no, un puntet blanc se m'acosta, noto la teva mà sostenint la meva, amb força, sento la teva veu, però cada cop més lluny. Just en aquest moment em vénen tots els records desitjats durant aquests onze dies a la memòria, i s'hi suma el petó humit que em fas sobre el front...Perquè te'n vas? Espera'm, vull venir amb tu, vull que tot torni a ser com abans! Deixa'm estimar-te més que qualsevol altra, si us plau, no m'abandonis ara que tot és com jo esperava...

En fi, ara sí que sé què és esperar, tot i que aquest cop seran més d'onze dies, de fet, en porto dos-cents trenta si compto des del mateix dia que em vaig quedar sense tu, però dos-cents dinou si compto des del mateix dia que tu et vas quedar sense mi. I sé que en seran molts més, ho sé perquè t'observo, i veig que t'estima, que et cuida millor que cap altra. Ara em toca esperar-te tota l'eternitat.