Oníric

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

M'allibere com tantes altres vegades.
O... potser seria millor dir: sóc alliberat. No importa. Ja no estic lligat. Puc vagar
per ací i per allà com tantes altres, incomptables, nits... Però ¿on és ací i on és allà? No
m'ho plantege. Sols sé que vague sense direcció... perquè la direcció no existeix.
Em trobe en un estat de calma. No ansie res, ni res rebutge. L'únic que existeix per
a mi és vagar sense rumb.
Poc a poc alguna cosa va canviant. No sé què és, però va canviant. Sent que el meu
anterior estat se va esvaint per a donar lloc a una altra sensació distinta. Ara sóc més
lleuger. Però ja no vague sense direcció. Al meu voltant s'està formant un món, i jo el
sobrevole, sense formar part d'ell... encara.
No és un món real. Ni tan sols sé si és un món o sols un fragment de món, però això
no és essencial per a mi.
Encara no em sent com a part d'ell... Tan sols em limite a contemplar el paisatge
que veig.
Ja està prou definit com per a què em cause alguna sensació. És un paisatge pur,
que no sols s'ha de mirar, sinó que s'ha de sentir. I jo ja estic sentint-lo. Penetra en
l'ànima suaument, transmetent una pau que sols es pot transmetre d'eixa manera. El sol
no encega, dóna una llum difusa que realça la sensació que proporciona eixe món. El sol
pertany a eixe món.
El sol tampoc calfa, però jo no sent fred. El fred no existeix. No existeixen les sen-
sacions externes. És un món de sensacions interiors.
El món va fent-se més real. Jo el faig més real. Fins ara no me'n havia adonat, però
sóc jo qui està creant eixe món. De totes formes, de seguida ho oblide i vaig acostant-me
a ell.
Quasi sense adonar-me, forme part del món. Ara és molt més real, i el suau paisatge
s'ha esvaït.
Em falta poc per a sentir eixe món físicament. Però sé que això és impossible. Sols
el percep per sensacions interiors. Sensacions que s'acosten molt a la realitat, però mai
apleguen a ser-ho. Açò és una de les coses que més m'agraden d'aquest lloc. Em fascina
la seua irrealitat tan real.
Em submergisc de ple en la irrealitat durant un temps que no sóc capaç de mesurar.
¿És un instant infinit o és un infinit instantani? ¿Pot ser tant de temps com supose, o és
que no existeix el temps?
De totes formes, tot té un final.
Ara, com sempre, jo sent una espècie d'angúnia quan percep el proper desenllaç.
Aquest és més dolorós unes vegades que d'altres. Algunes voltes no ha provocat cap an-
gúnia. I en comptades ocasions s'ha fusionat el món amb el desenllaç, per donar lloc a
una sensació de felicitat. Pot ser que d'irreal felicitat. Però felicitat al cap i a la fi.
La rapidesa del desenllaç varia d'unes vegades a d'altres. Aquest desenllaç d'ara no
està sent massa brusc, així que tinc l'esperança de què es fusione amb el món i, per tant,
perdure la sensació en l'altre món. No m'agradaria que es sumira en l'oblit tot el que he
creat sense adonar-me, i que ara està començant a esvair-se.
Tot allò que estic contemplant va formant part del no res, però la sensació encara
perdura. Estic tornant a la gàbia de la qual m'he alliberat no sé quant de temps fa. La
desaparició del món va accelerant-se tant com la meua tornada.
Ara eixe món ja no existeix. I jo sé que ja he d'entrar prompte a la casa que em
manté presoner, però que alhora em guarda.
Vaig a tornar a entrar, com tantes altres vegades.
Estic entrant...
Ja estic dins.

LLUM...


Sueca, a 24 d'abril de 1994.

2


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225562 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).