On ets, Inspiració?

Oh, ets tu. Què hi fas aquí? Ets una de les últimes persones que esperava .Es clar, passa, passa, no et quedis fora, que fa fred. Està tot una mica enlaire, no he tingut temps d'adreçar-ho. Amb tot el que tinc al cap...arreglar la casa és l'ultima de les meves preocupacions. Quines preocupacions? Doncs tinc una exposició en tres setmanes i no he pintat ni un quadre. És l'oportunitat que duc tota la vida esperant però no m'inspiro en res. He provat d'anar a la muntanya, al parc, a la ciutat...fins i tot vaig anar a la sortida d'una escola, a veure els nins petits, amb els seus crits i rialles, per mirar si se m'acudia alguna idea, però res, el llenç segueix en blanc. I es que ja no sé on buscar! Sí, ho he provat i res, estic com...si es que no soc capaç ni de completar una frase sola! Estic estancada completament, com si algú m'hagués embenat els ulls. Miro per la finestra i només hi veig carrer, quan abans hi veia textures, olors, colors...vida. Abans sentia el món, els moviments, els sons, les sensacions...Quan escoltava una cançó, no sentia la melodia, sentia les notes. Sí, també, tot el que se't pugui acudir a priori ja se m'ha acudit. Hi vaig anar i quan ho vaig fer em vaig sentir pitjor que abans. En passejar vora del mar, no vaig sentir la brisa marina, ni em vaig estremir amb la sorra freda als peus, no em vaig emocionar veient la posta de sol ni vaig riure en veure dues gavines barallant-se per un tros de pa. No vaig sentir res, aquest és el problema; per això no puc pintar res, perquè no tinc res que pintar. No hi ha res que m'emocioni el suficient com per agafar el pinzell, no hi ha res que em produeixi un sentiment suficientment pronunciat com per plasma-ho. Des de que en Lluís se'n va anar, m'he convertit en un glaço de gel, no sent res i em vaig fonent a poc a poc. És com si ara el cor només em servís per bombejar sang i, tinguent en compte que ell es va endur la part important de l'òrgan, és fins i tot lògic...mira tu si estic malament que fins i tot penso amb lògica!