Oceà de llàgrimes

Sola, trista, abandonada d'aquells que estimava
m'allunyo del món per un camí greu, sense retorn,
sense caliu per a les penes que em tenallen el cor,
sense horitzó ni matí, sense refugi ni aigua.

Ja és el meu país un desert sense saba
on, abandonada del tot, tenint per tot bressol
l'aire sec de mitja tarda, esclata rabiüt, ben fort,
el plor infinit i amarg, el meu oceà de llàgrimes

que ben aviat és bassal, i encara creix més
fins fer-se l'estany de plors on vull ofegar-me.
M'hi deixo anar, es mulla el meu vestit tot blanc de pena

i m'enfonso esperant el final, però el meu pes
no cau al fons, el mar de penes ve a abraçar-me,
em dóna el bressol que anhelava, m'acarona, em fa renéixer.