Obesitat

Un relat de: Xavier Martí i López

Definitivament havia deixat de ser jove: tots els intents de negar l'evidència, i mirar d'aconseguir tenir una aparença jovial havien estat del tot inútils. Sense abocar excessives energies en la consecució d'aquest pretensiós objectiu, la veritat és que m'aferrava a la roba esport, als pentinats estrafolaris i als costums nocturns amb la vana il·lusió de prolongar aquesta fascinant etapa de la vida que anomenem joventut.
El cas és que havia superat la trentena en plenitud de facultats, i la crisi que hom suposa que tots els éssers humans del sexe masculí patim en arribar als quaranta, no s'havia manifestat amb gaire virulència, almenys en el meu cas, i el tracte amb la gent jove continuava sent d'igual a igual, o això em semblava a mi, si més no.
Tanmateix, un dia o altre havia d'arribar, i la sensació que la maduresa havia fet irrupció a la meua vida em sorprengué un dia que feia cua a la delegació d'hisenda, quan un xicota jove se'm dirigí a mi i em parlà de vostè. Se'm dispararen totes les alarmes i em vaig sentir com un ancià venerable, decrèpit, inútil i acabat.
Comprenc que tal vegada siga un exagerat, i que la xicota potser es limitava a ser educada, però no; malgrat que la realitat sempre és susceptible de ser maquillada segons els nostres interessos, jo em negava a enganyar-me a mi mateix, i la crua realitat és que feia poc que havia fet els cinquanta, i el meu aspecte ho delatava sense cap mena de dubte.
No és que la joventut fóra per a mi l'encarnació de totes les virtuts inherents al gènere humà, ni molt menys. De fet pensava en persones per les quals sentia una enorme admiració, totes elles ja entrades en anys, i la meua simpatia envers elles reforçava la convicció que una persona, tot i ser major, pot ser, també, interessant, i fins i tot, força atractiva.
Tanmateix, és ben sabut que les desgràcies mai no es presenten soles, i a la joventut perduda calia afegir una incipient i notòria obesitat. La falta d'exercici, les cerveses, els aperitius en eixir de la feina, els sopars dels dissabtes, i no sé quantes coses més, havien contribuït a que la meua panxa adquirira un protagonisme francament desmesurat, i les talles dels pantalons que em comprava havien anat en augment sense quasi adonar-me'n.
La meua dona no feia més que repetir-me que era del tot urgent que em posara en mans d'un endocrinòleg, que el sobrepès no és una qüestió únicament estètica, i que podia tenir conseqüències greus per a la salut. Jo, no cal dir-ho, pensava que podria baixar de pes quan volguera, tan sols fent una mica més d'exercici i moderant el que menjava, podria aconseguir tornar a la meua antiga esveltesa, i que, talment com fa la lluna, podria passar de la fase creixent, a la minvant, amb una naturalitat gairebé astrològica.
No obstant això, el cas és que l'anomenada fase minvant no únicament no arribava mai, sinó que la creixent no deixava d'exercir els seus malèfics influxos, i la panxa adquiria, de dia en dia, una rodonesa cada vegada més desproporcionada.
Convençut de la incapacitat de dur a terme la justa relació entre allò que em feia falta menjar i allò que realment menjava, no vaig tenir un altre remei que fer cas a la meua dona i acudir a la consulta d'un metge especialitzat en aquestes qüestions nutritives.
No va ser difícil que una bona amiga em recomanara un excel·lent endocrinòleg, el tractament del qual a ella li havia anat d'allò més bé, i només calia veure-la per verificar que les seues recomanacions eren dignes de tenir en compte. Així doncs, estava clar el que calia fer. Ja no tornarien a insultar-me a les meues esquenes referint-se a mi com a "Vicent el panxut"; vaig agafar el telèfon i, posat en contacte amb la consulta de l'eminent facultatiu, em donaren hora per a un parell de setmanes després.
Per fi arribà el dia convingut per acudir a la consulta, i ja em trobava en la sala d'espera del prestigiós especialista en nutrició. Per tal de distraure'm - ja estava tip de llegir les insubstancials i avorrides revistes que acostumem a trobar-nos a les consultes dels metges - vaig passejar la vista pels quadres penjats a les parets de la sala. En un d'ells s'hi veia un esdeveniment esportiu hípic, amb un genet saltant un dels obstacles i una multitud de persones amb indumentàries decimonòniques, que donaven a entendre que pertanyien a una classe social opulenta, i amb senyores que lluïen barrets estrafolaris. En la paret contigua hi havia, al voltant de la inevitable orla, (ignore quina fixació malaltissa tenen els galens en que els pacients coneguem tots els companys/es d'estudis que han tingut; tal vegada siga per si de cas necessitem comprovar que han cursat els corresponents estudis, tot preguntant a algun dels companys), tot un munt de diplomes de cursos de perfeccionament, d'assistència a congressos i de distincions diverses, del facultatiu en qüestió. Totes feien referència a la seua especialitat: membre fundador de l'Institut d'estudis per a la prevenció de l'obesitat; Ponent del Congrés celebrat a La Haia sobre "Nutrició dels infants en la fase post lactant"; distinció d'un premi de la Generalitat per les seues aportacions a l'estudi de la incidència de la dieta en les malalties cardiovasculars; una altra distinció del gremi d'editorials mèdiques per la seua contribució a la divulgació de temes de caire sanitari pel seu èxit de vendes amb el llibre titulat "La dieta mediterrània, una font inesgotable de salut". Tota la paret estava atapeïda de diplomes i distincions diverses, i l'envà que tenia a la meua esquena, i que per tant no podia veure, continuava amb aquest reguitzell de diplomes ostentosament emmarcats. No hi havia dubte que anava a posar-me en mans d'un autèntic estudiós de la matèria, un home de ciència admirable, que havia dedicat la seua vida a esbrinar totes les raons que menen un organisme a engreixar-se, i a determinar la manera més òptima per corregir aquesta terrible disfunció biològica, que, com més tard em diria, no es dóna de cap de les maneres en la vida animal salvatge, ja que un depredador obès és un ésser incapaç de caçar, i conseqüentment, la seua supervivència es trobaria greument amenaçada.
Així doncs, quan la infermera pronuncià el meu nom, en senyal de que ja podia entrar, la meua actitud envers aquell savi que m'esperava era d'autèntica devoció religiosa, i el despatx on m'atengué tenia tot l'aspecte d'un veritable temple sagrat de la medicina.
L'home em féu seure i escoltà amb atenció les raons que em menaven a posar-me en les seues mans. Era un home quasi octogenari, però que es conservava força bé i que parlava i es movia amb una vitalitat extraordinària. Semblava no tenir ni un gram de greix. Em va amidar i em va pesar. Em va fer un munt de preguntes que anotava teclejant un ordinador portàtil. Després em féu una dissertació d'aquelles que mai no s'obliden; jo l'escoltava com els deixebles escoltaven Jesucrist. Allò, més que la consulta del metge semblava una veritable classe magistral donada a la Facultat de Medicina.
Quan vaig abandonar el Sancta Sanctorum de l'especialitat endocrinològica em sentia com un home nou. Fins i tot vaig tenir la impressió de no ser tan panxut, de trobar-me més prim, més lleuger. Aquella experiència extra sensorial havia canviat la meua vida. Era com si m'haguera rejovenit vint anys. Ni tan sols em va saber greu la minuta tan enorme que vaig pagar. Ben bé que ho valia.
Ja en casa, la meua dona va notar que alguna cosa estranya em passava. Em va preguntar com m'havia anat, i s'alegrà que la resposta fóra tan entusiàstica. No tornàrem a parlar-ne fins el sopar, ja que cadascú tenia ocupacions pendents d'atendre, però el tema es tornà a suscitar inevitablement en trobar-nos asseguts a taula i degustar l'últim àpat del dia. Ella volgué que li explicara els detalls de la nostra conversa, quina impressió m'havia fet aquell endocrinòleg, com s'havia desenvolupat la relació metge-pacient, i altres particularitats que acostumen a presentar-se en situacions com aquesta. Jo, no cal dir-ho, vaig relatar fil per randa tots els arguments que aquella eminència mèdica havia fet servir, totes les expressions, tots els exemples que havien ajudat a la millor comprensió dels conceptes que intentava transmetre'm, i en les meues paraules, de segur que la meua dona percebia una passió inusitada. Ella va lamentar no haver-me acompanyat, ja que s'adonava que alguna cosa important s'havia perdut. Per fi, i mentre punxava amb la forquilla el darrer tros de truita del plat, em va fer l'última pregunta: sentia una gran curiositat per saber quin tractament m'havia donat aquell home tan savi.
Després de meditar durant uns segons la resposta, estossegar discretament per tal de guanyar temps, alhora que m'escurava la gola, em vaig passar el tovalló pels llavis, i amb gran solemnitat, com si anara a pronunciar unes paraules sagrades, li vaig dir:
"Haig de menjar menys".






Comentaris

  • Noto un punt irónic.[Ofensiu]
    Carolina | 15-10-2008 | Valoració: 9

    Tants diplomes, tants estudis, tants coneixements per dir simplement tres paraules...jajajajajaja Molt bo!

l´Autor

Xavier Martí i López

1 Relats

2 Comentaris

1011 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Vaig nàixer a València (l'Horta).
Part de la meua joventut la vaig dedicar a la música, tot estudiant guitarra clàssica i jazz.
Actualment em guanye la vida com a funcionari docent.
Visc a Alacant

Últims relats de l'autor