Nostàlgia.

Plou i fa fred, però m’agrada la fressa que fan les gotes d'aigua al xocar contra la finestra, m’aixeco del llit per mirar a través de la finestra, tot sembla normal, però clarament no és una nit normal, és més fosca, és més, com dir-ho ... més trista.
Les faroles del carrer fan pampallugues, no il• il·luminen gaire el carrer estret que hi ha just davant de casa meva. No hi passa ningú, ni tant sols hi ha trànsit, sembla que jo sigui l’última persona que queda viva a la terra. Mai heu tingut aquella sensació d'estar sols a la terra? Jo sí, i no una ni dos vegades, sinó moltes.
Agafo la bata que està just al darrere la porta, baixo les escales sense fer soroll, no sigui que algú hem senti i aquell moment de tranquil•litat es converteixi en suburbi de soroll.
Em trobo en el menjador, sobresurt un termòmetre de la paret marca que estem a 10ºC, miro fixament el rellotge de cucut i observo que son les tres de la matinada. Em dirigeixo cap a la cuina on agafo una tassa que havia deixat en un racó del marbre la nit anterior, em serveixo aigua i, tot seguit, pujo un altre cop a l’habitació. Un cop allà em trec la bata i la torno a deixar on era, just darrere la porta, perquè d'aquesta manera pel matí com que em llevo adormida doncs sé que sempre està en aquell precís lloc.
Torno cap a la finestra per mirar si ja ha deixat de ploure però tot segueix tal i com ho recordava... Em trec les espardenyes i hem capfico al llit, començo a pensar com era que aquella nit havia estat una de les nits més tristes de la meva vida, podia tenir alguna cosa a veure que trobés a faltar al meu avi? O potser era una coincidència? No en tinc ni idea, però de tant pensar se’m anaven tancant els ulls d'una manera tant rapida que quant men vaig voler adonar ja estava dormint.