No vull el precipici

Un relat de: Marc Freixas

No hi ha cap estel que valgui,
quan la llum que em surt del cor, no em deixa veure-hi més enllà...

que del somni d'un cel lliure, net i clar,
ens fa tenir l'anhel i el desig, i el desig i l'anhel, que tot és el mateix,
i fa que em torni boig fins l'infinit,
i vull convertir el meu cos en etern pel futur del meu demà

en etern pel futur del nou demà

EN ETERN PEL FUTUR DEL MEU POEMA

i en etern pel futur del nou amor.

I per tu que em vas llegint,
tinc el risc de fer un somriure mentre el desig aquest encara no ha arribat,
i és com si el meu suicidi fós molt a prop del precipici.

Però permeteu-me que us digui i escrigui que no tinc cap mena d'intenció de caure al precipici :

tot pensant en el futur del meu poema

no tinc cap mena d'intenció de caure al precipici,
perquè no vull el plor del mal forjat per les alçades.

Comentaris

  • les esquerdes són profundes, però les parets aguantaran![Ofensiu]
    pruneta | 07-04-2005 | Valoració: 9

    Sovint pressentim el precipici, el notem, el veiem i fins i tot el podem tocar amb la punta dels dits. Però no hi caiem perquè la vida ens arrapa ben fort, i tot i que se'ns fa difícil continuar, sempre hi ha nous camins.

    M'agraden els teus poemes, m'hi sento molt identificada. Segueix endavant i no deixis de plantar cara a la vida!

    una abraçada ben sincera! ;-)

  • no vull[Ofensiu]
    donablanca | 04-03-2005 | Valoració: 10

    ara feia dies que no et llegia.
    els teus poemes destaquen per la seva llibertat de moviments. No estàs subjecte a lligadures gramaticals , de forma i això li dona als teus poemes força i espontaneitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820906 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.