no vaig dir res

I quan més ho necessitava, no vaig dir res
a ningú

Em vaig amagar a la meua peixera, m'abrací i quedí tancada a dins meu, aïllada, protegida pel meu mur de silenci

La tristesa em feia companyia allà on anava. Sovint m'invaia
fins a les entranyes
aleshores sentia que mai acabaria de plorar, com les pedres del riu, erosionada per les meues llàgrimes em desfaria
fins a convertir-me en pols
en fang
en res

Anhelava eixe moment
i així per fi, lliurarme de la força que m'oprimia el pit

Per les nits la por em perseguia en somnis, entre la boira, era ràpida i àgil, jo mai tenia prou energia per fugir d'ella...
despertant-me d'un bot, tornava a
la realitat