No ho entenc

No ho entenc, ho intento i ho torno a intentar, però no entenc aquest estrany món, com és possible que es passi del dia a la nit, com és possible que es canvi un somriure per una llàgrima, com pot ser que hi hagi vida i que sigui possible tot plegat. Sovint em pregunto que hi deu haver darrere de tot això, quina és la cosa que fa que tot sigui i deixi de ser, simplement em sebla marevellòs que el que és pugui ser.
I nosaltres tan sols som espectadors del nostre propi destí, esclaus del temps, que sen's esmuny sense poder-lo evitar ni controlar.
A vegades em desperto i romio com he pogut arribar fins aqui, tot el que he viscut, totes aquelles persones que he pogut estimar i que el temps ens ha distanciat i aquelles que encara no ha conseguit separar-nos, penso en tot el que he passat en tot el que he afrontat i el més important tot el que n'he après.
Procuro fer el cor fort i no entristir-me quan veig que tots aquells moments s'han esfumat , que ja no formen part del meu present, que s'han esfumat com el vent acaba amb la pols, i que han quedat reduïts a un espai que ocupa dins meu i que formen part del meu record i de la meva propia història que construeixo dia rere dia amb gran esforç.
Però tot i aixi com m'agradaria controlar el temps, aquell qui tot ho transforma i col.loca cada cosa al lloc que li correspòn, aquell que tard o d'hora ho acaba revel.ant tot.
No obstant, res ha sigut en va, ni tant sols aquells moments que creiem que ens han fet mal, potser aquests són els que ens han ajudat més a crèixer i ser més persones, aquells que potser sense ells no sabriem apreciar el que es bo i vull creure que els instants de la nostra vida no es perden, sino tot el contrari que es guanyen i es viuen i que sempre podem retornar a aquella petita part nostra de temps enrere.