No hi ha manera

Cada gener es compra una agenda; una agenda petita de tapa dura, d'un dia per pàgina. Té tantes coses per apuntar que necessita tot l'espai possible. Realment s'ho anota tot: el que ha de fer, el que hauria de fer, amb qui ha quedat, on, l'hora, què ha de portar, els dies d'examen, signes d'exclamació diversos amb diversos significats… Les cerveses amb en J, l'exposició, la cita a la fundació, els dies d'autoescola, les cerveses amb A, els concerts dels divendres, la setmana als Pirineus… Fa el que pot per organitzar el seu temps i tot i així no li surten les hores. Sona el mòbil. És R que, trasbalsat, li explica que ho ha deixat amb la xicota i que li ve molt de gust veure-la, fer unes birres i xerrar. "Val, -diu ella sospirant- què fas el 30 a la tarda?"

"Potser hauries d'aprendre a dir que no", li aconsella un amic. Potser sí però no li surt. "Ja no hi ha manera d'aclarir-se amb res!" -exclama la noia de l'agenda que no deixa de descol·locar-se, en part pels assumptes amorosos dels seus amics, en part perquè no sap dir que no. Tot i això, si ens posem profunds, els amics amb problemes amorosos són la seva excusa per no aclarir-se. Ja li va bé a ella que les parelles trenquin i necessitin algú que se'ls escolti; així ella pot oblidar-se de la seva pròpia vida per escoltar la dels demés. No centrar-se en la vida és el que fa que no pugui aclarir res i no poder aclarir res es el que la fa desistir de viure la seva vida, no li troba gaire sentit ni ordre. Això és perquè passa el seu temps lliure apuntant de nou les seves cites a l'agenda de tapa dura que compra cada gener, intentant fer-ho quadrar tot. Així, sense ni un moment per ella, la vida corre i de tan profund que volíem anar ens hem quedat a la superfície.