No hi ha excusa..

Cada jorn que deixo a l'esquena em diu el mateix...Un altre dia per amagar llibertats, de nou la lluita endarrerida per noves prioritats, per una altra estupidesa, per algú que, tal vegada, no pot assaborir el valor de la derrota.

Un dia més per oblidar l'enfrontament. Per oblidar el que significa perdre de forma digna, el no girar abans de marxar...Excuses.

Jo si conec l'olor de l'enfrontament. La suor que t'emmara en mirar l'enemic a la cara. La sang gelada abans del gest. La cremor de les ferides al cos. El roig de les mans desprès de la batalla.

Jo si n'he viscut de batalles, la majoria desfetes. Sense témer el rebuig, ni la incomprensió. Jo era valent. I ara, que tinc més eines, que conec més dreceres i formes de lluita , és ara que m'aturo mentre contemplo l'encontrada final, la penúltima.

Garratibat per la por, justifico la meva covardia en la duresa de la guerra, argumentant ferides rebudes, passades. I amb la sensació de que ara ho puc perdre tot , em refugio en el "jo ja n'he fet prou"...Covardía..

I tot i que continuo viu, ara ja no estic en peu. Sóc de genolls, arran de terra, veient passar per damunt decapitats d'esperança, que es llencen sense temor i surten foragitats, els que tenen sort, , ferits de mort la resta. Vençuts per la grandària de la topada. Veig com , desorganitzats, miren de cercar un referent i acaben fent de la resistència personal la seva única defensa..

Sòls, passen en fila, sense veure qui hi ha davant i sense saber qui els guarda l'esquena. Van cecs, però amb la cara alta. Van sòls, , però tenen la companyia de molts, de molts menys la meva..

Alguns, cadàvers anquilosats en la incomprensió, resisteixen amb la dignitat que va més enllà de les seves vides. Sense Déu ni Pàtria, sense premi al final del camí. S'encaren pel que creuen contra els que fan dogma i llei del que pensen. I jo, mentrestant, continuo arrossegat pel fang, voltat de gent, d'autocomplaença.

Ancorat, vetllo la porta del que em pertany i penso, mentre miro qui passa a l'altre costat, que no són ells qui traspassen, sinó que sóc jo qui viu amagat...