No es pot sino sentir.

No pot sinó sentir-se estúpida. Feia temps que intuïa la veritat, allò que ningú no li havia dit però desfilava cada dia davant dels seus ulls. Llavors, perquè li va fer tan de mal saber-ho? Què va canviar? No pas res, tan sols una confirmació oral del que era inevitable. I llavors, perquè va sentir que alguna cosa dins seu es trencava en mil bocins?

L'esperança.

La societat ens fa creure que és una cosa bona, que ens dóna forces, però es mentida, una gran mentida. L'esperança fa més llarga la agonia, i quan finalment apaguen la petita llum que donava, te n'adones que hauria sigut millor apagar-la tu mateix des d'un bon començament. Però resideix en tu, encara que no ho sàpigues, i només te n'adones de la seva existència quan expira el seu últim alè.

Tot va començar tan bé... Eren tan sols ells quatre, no li importava la resta, però sentia que per fi tenia un lligam amb algú, gent amb qui confiar. La seva infància no havia sigut pas memorable. Tot havia començat bé, amb una noia a la qual anomenava millor amiga i una colla de gent amb qui passava els dies i anomenava amics. Fins que un dia aquell paisatge idíl·lic es va fer miques. Encara no sap què va fer malament, què la va condemnar al desert de la soledat. Però aquell dia, segurament per un accident fortuït, una acció de la que no va ser conscient, la gent del seu voltant es va apartar. Els que abans considerava les seves persones més properes i dignes de confiança, van esbombar els seus secrets i van escampar calumnies. Marginada, massa temorosa de fer nous amics i massa avergonyida i espantada per dir-li a algun adult el calvari que estava patint. El seu últim any d'escola va ser un petit infern particular a la terra.

Però a l'institut va fer nous amics, va forçar el seu cor a obrir-se i va intentar confiar de nou en la gent, tot i que mai va aconseguir fer-ho totalment. Un petit grup de quatre, dos nois i dues noies, com en aquella pel·lícula el títol de la qual se li escapava de la memòria. Atresorava tots els moments que passaven junts, guardant-los dintre de la petita capsa de records.

I inevitablement, se'n va enamorar. Un dels dos nois que composaven el seu petit paradís. Com deia aquella cançó, mai s'havia pogut imaginar que s'enamoraria d'algú com ell.

Totalment diferent als seus cànons, de tot el que ella considerava atractiu fins aleshores. No sabia què l'havia encisat d'ell, potser el seu somriure, tant franc i càlid.

No va poder evitar intentar apropar-se més a ell. Mai va arribar a saber que aquella seria la seva perdició. Perquè contra més forts són els llaços, més mal fan al trencar-se. Hauria desitjat no passar mai els moments feliços d'aquell estiu, si es que el següent hauria d'esdevenir. Però en aquell moment, ella encara era aliena a tot.

I lentament, quan el curs escolar es va reempendre, es va sentir desplaçada. A vegades encara es pregunta què va fer malament, quan es va equivocar i tot va començar a fer marxa enrere. En quin moment va començar a allunyar-se, fins a sentir que allà dintre ella ja no era necessària. En quin instant va tornar a reviure el passat, vívid davant dels seus ulls però inalterable. Al igual que el present, ja que un cop el procés va començar, no va tenir aturador.

Perquè ja no eren quatre, ara eren tres.

Va intentar aferrar-se a les restes del que quedava, atresorant els seus records, tot i que ara li feien mal. Sabia el que estava per venir, però aquells records li mantenien viva la petita flama de l'esperança. Intentava fer-se'n a la idea, repetint-se que no era la primera vegada. En el fons del seu cor es sentia fins i tot alleujada, ja que el que estava passant aquella vegada no era ni molt més tan dràstic com l'altre. No la ignoraven ni la rebutjaven, però sentia una atmosfera diferent, distant. Però potser pel pes d'aquell sentiment que va arribar a odiar tant com a sí mateixa, l'amor, va ser fins i tot més dolorós.

I quan el cop va arribar, va sentir-lo fort com si l'haguessin colpejada amb una maça.

‘Ell i jo estem sortint'