No ens havíem vist mai abans

Un relat de: nosabieuquevalencia
No ens havíem vist mai abans. No físicament. Encara que la sensació, és que en la distància fins i tot ens havíem arribat a olorar. I com de valents podem ser per xarxes. Com facilita les coses de vegades la intangibilitat. Es perd gran part de la sensació de risc. No penses que després d’haver-li ensenyat els pits amb una foto sense rostre li hauràs de mirar als ulls.

Però allà estava ell, i mirant directament als ulls. I jo venia de camí pensant, te va a mirar així fixament, aguanta cony, aguanta la mirada. Ja, doncs no. Damunt es reia…un poc. Jo avançava no molt ràpid, me sentia respirar i sentia el meu cervell portant el pensament cap a absolutes tonteries, com en un discurs perdut, el temps, la fotosíntesi de les plantes del voltant, no hi ha molts ocells, trague saliva, els ocells tenen saliva?, t’està mirant, cabró, jo també vaig a mirar, uff no puc. Claudia para. No és per a tant, em dic, respira, camina i no penses més.

Quan el vaig tenir davant em va saludar en forma d’abraçada suposadament tranquilitzadora en la que jo em sentia el pols com si tothom poguera escoltar-lo.

-Estàs nerviosa?
-No.- Mentre em secava el suor de les mans a la falda.

Estàvem necessitant eixa cervesa freda. Estàvem asseguts a la terrassa d’un bar. Ell davant de mi. Ben recolzat a l’espatlla de la cadira, còmode. Ja havia vist com quedava el sol sobre la seua pell a través de la pantalla. Pero en directe… Era bastant millor. Podria arribar a explicar eixe moment com una escena de calma. Tot tranquil i en pau. Si no fóra perquè ja sé que eres un cabró i cap moviment teu és aleatori.

Ens hem dit que no ens tocarem. Ens hem donat la mà per tancar el pacte. Per un moment he pensat, ho pense complir. Si vull, soc capaç. Se me fa impossible saber què estàs pensant tu, però si fores un dibuix animat diria que acaba d'aparèixer a la nineta dels teus ulls un cartell que diu “comença el joc”.

Em sent més tranquila i poderosa des de que m’he convençut del pacte. Però obviament aprofites cada oportunitat per mosegar-te el llavi, esperar a veure com trague saliva i preguntar-me que què em passa.

-A mi? Res.

Jo només faig que preguntar-te, me segueixes donant curiositat perquè mai acabe de saber-te. Utilitzes poques paraules i no te puc llegir mai del tot. A més, preguntar-te me permet distreure’m del joc brut que estàs portant a terme. Engegues un cigarro. Em mires. treus el fum i et mire jo. Alces discretament la samarreta fins al melic i tens el morro de preguntar-me que si tot bé?.

-Molt bé.

-Estàs caxonda?

La pregunta m’ha pillat desprevinguda i no he sabut ni contestar. Mentre ho pronunciaves m’ha recorregut un calfred per la columna vertebral i una humitat entre les cames.

M’alce i vaig a pagar perquè se que em miraras per darrere.

Per fi podré vore el taller. Agafem el teu cotxe i de seguida pense que es una situació més vulnerable per a tu. Perquè no tinc la teua mirada clavada i les teues mans estan ocupades al volant pel bé de la supervivència. Així que de camí em trec la brussa, deixant-me la samarreta de tirants. Sols pots mirar de reüll durant mig segon. Puge un poc la falda.
Rius.
-Què?
-Puta…
-Fa calor.

Arriba un semàfor, tu et gires per mirar-me. i jo pense: merda. Però mantinc la mirada cap a davant i separe les cames sense dir res i rient un poc com si estiguera guanyant la batalla. Semàfor en verd. Ja arribem.

Sembla que arriba un moment de treva. Vull vore el lloc, em vas ensenyant l’estança. i me venen de nou moltes preguntes, per què serveix això, on guardes allò, on compres eixes coses. Em detinc a mirar cada raconet. Em vas contestant les preguntes que et dona temps abans de que faça una altra. Quin lloc més tranquil. Silenciós.

Sobre la taula tens un llibre que m’ha entretés durant una estona mentre anaves a per nosequé. Estic dempeus, amb una mà recolzada a la taula i l’altra fulleja les pàgines del llibre amb fotografies de clavilles. De vegades em concentre en el que me pareix interessant. I això no m’ha permés adonar-me que estàs darrere de mi. Quan m’he adonat se m’ha enfonsat el pit en una respiració entretallada. Estàs el suficientment a prop com per notar la calor que desprens. Estàs callat. M’apartes el cabell d’un costat del muscle cap a l’altre. Deixant la pell al descobert. M’apresure a dir:

No em pots tocar eh.
No vaig a trencar el pacte. Vas a trencar-lo tu. -Dius en veu baixa i tranquila mentre notes com se m’eriça la pell.

Sense haver-nos mogut del lloc comence a dir que nonono i a girar el cap cap a tu amb un intent cutre d’argumentar alguna cosa. En eixe just moment t’acostes un poc més a la meua esquena, recolzant les teues mans just al costat de les meues sobre la taula, obligantme a acatxar un poc el cos cap avall. Me calle. Sé que m’escoltes respirar. I sobretot sé que me notes respirar. No puc pensar.
Tu vas a trencar el pacte. Tu vas a demanar-me que et toqui. - Parles baixet però sense xiuxiuejar. - Mira’t. No pots més.

Vull dir alguna cosa però no sé qué. Vull mantenir el cap fred. No puc caure a la primera de canvi. Vaig fer com una respiració profunda com per serenar-me tot per dir:

-Ni de conya. - Però abans que puga acabar de pronunciar-ho m’has agafat el cabell en una cua amb la mà, m’has fet tirat el cap enrere fent-me arquejar l’esquena.
-Com dius?
Soc incapaç de contestar. Segurament aquest ha sigut el moment de no retorn.
Vale. Estic acceleradíssima.
Faig l’intent:
-El que vull dir…es que… - Quan m’escolte a mi mateixa tartamudejar com si se m’haguera oblidat com parlar sé que estic en problemes.

En eixe moment poses un dels teus peus entre els dos meus, i empentes una cama i després l’altra cap als costats, de forma que em queden més obertes. Eixe moviment fa que em quede encara a menys altura respecte de tu, amb el cap enrere quasi recolzat al teu pit et puc veure darrere de mi si alce la mirada.

-Què vols dir? .-Jugues amb mi.

Quan sembla que vaig a contestar-te tires una mica més del cabell.

-Vale, un moment... A… Anem a negociar…

Rius.

-Ah si? Ara vols negociar...I quan eres tu qui obria les cames al cotxe?

En eixe moment puges lentament el teu genoll entre mig de les meues cames… Fins dalt. M’estremisc. Se’m talla respiració. Aguantes uns segons fent pressió i tornes a baixar la cama. Te n’adones que el pantaló t’ha quedat una mica tacat. t’extranyes. Amb la mà que et queda lliure alces la meua falda per la cuixa fins a la cadera i te n’adones que no porte bragues.
Això te l’ha posat dura. Ho he notat al meu cul.

-Strike uno. - Et dic burlant-me una mica pensant que es giren les tornes i que pots perdre els papers.

En eixe moment em dones la volta de colp, soltant-me per fi el cabell, arraconant-me contra la taula i subjectant-me les mans que recolzen al vèrtex de la fusta. La teua boca queda massa prop de la meua. Joder qué difícil. M’aguantes la mirada. Baixe el cap i els ulls per no tocar la tentació. Segurament has pensat que això no val. Em passes les dos mans per darrere de l’esquena. És bastant fàcil per a una persona de tamany estàndard immobilitzar els meus dos canells amb una sola mà. Així et queda l’altra lliure per a aixecar-me la cara i obligar-me a mirar-te. No et puc mirar als ulls perquè t’estic mirant la boca. Per un moment pense a la merda el tracte. Em llance cap endavant amb tota la intenció d’aterrar als teus llavis, però no ho aconseguisc. Em frenes tirant dels canells cap enrere. Cabró.

-Shh… On vas? I el tracte?. Tornes a quedar-te prop de la meua boca. No te conteste. Pense per a mi, que si algú el trenca que sigues tu, no pense donar-te la raó. Ara sóc jo qui et mira com una puta. Em mossegue el llavi… la llengua… Sé que estás calent pero tens puto aguante. Em poses dels nervis. Faig un segon intent, m’aprope a besar-te però em tornes a parar de colp a un centímetre de tu, continue estirant cap a tu pero no arribe a tocar-te.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

nosabieuquevalencia

1 Relats

0 Comentaris

267 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor