nit trista a menorca

Asseguda al port, trista. Entre ell i jo no ha passat res, però ha aconseguit que s'establís un vincle fort per part meva. Em costa recordar la seva cara tot i que tinc la seva fisonomia molt marcada. Ell és l'home que em consola, ell és el monstre que es guanya les meves llàgrimes en nits de tempesta, ell és l'home que m'enfosqueix.
Nit d'estiu, fa calor i no fa vent, però sento la brisa de l'aire com m'acarona la cara, tal i com ho feien les teves mans en el seu moment. Estirada al llit recordo moments viscuts que son difícils d'explicar.
És un crit d'amor sense mala intenció. Nits amargues, nits tristes sense remors de fons, sola enmig del no res, sobre el cim més alt d'aquesta terra, la solitud.
Res surt com hauria de ser quan parlo de l'amor; les paraules canvien i els fets es giren, començo a perdre forces, a mida que passen els dies em porten amb ells i això fa que la meva activació vagi disminuint.
L'amor que he pogut donar fins ara és com grans castells sense princeses, com tortugues sense closca; l'amor que he pogut donar fins ara és res.
A vegades sento que el meu somriure ja no està al meu costat, que s'ha escapat de mi, són mil imatges que se'n van, no vull ser; no vull dir res, tinc angoixes dins el cor, m'espanta trepitjar carrers plens de gent. Se'm consumeixen tots els instants que tinc avui per culpa de la por. Demà estaré cansada, però tinc un nou dia per lluitar, vull trencar amb les meves pors i recuperar el somriure que em fa estar viva.
Sento el cor com se'm va fent petit i sento no haver-li dit res, almenys cara a cara.
És l'existència que haurem de patir, m'hauré de resignar, així és la gran cagada de l'amor. Esclafada sota el camí sense poder respirar, per desgràcia no sóc un gat i no tinc set vides. Vull escapar i ser jo mateixa però en aquesta situació no és fàcil.
Sovint penso en com és la vida vista des de dalt, m'agradaria veure aquells temps (ara ja llunyans) en què no importava qui guanyava a "fet i amagar", qui era el més llest de la classe, ni ens importava tampoc si ens embrutàvem quan menjàvem aquell gelat que tant ens agradava, ni tan sols importava que passés el temps; però aquells dies mai més tornaran.
I sí, em sento sola. Surto a passejar sola, sense destí ni direcció, per uns carrers que no són meus, plens de gent que parla i que riu, que comparteix que gaudeix, mentre jo aguanto les llàgrimes que lluiten per sortir dels meus ulls. Busco un bar per asseure'm i prendre'm una cervesa, no el trobo, i acabo comprant una cervesa al súper per veure-me-la mirant la tele a casa, això és soledat.
Quan em costa reaccionar penso, en perquè sóc així, vull canviar però tinc una màscara de carnaval que m'envolta tot el cos. Per fora sóc d'una manera, intento ser fer forta, però per dins estic destrossada i sóc dèbil com una mosca atrapada en una telaranya. No és bo guardar-me les coses però quan portes tant de temps intentant treure les coses dolentes i intentant de buscar algú que pensi en tu cada dia i que tu pensis en ell, i tenir la confiança suficient com per parlar-hi però alhora poder passar tardes callats, mirar-nos sense dir-nos res…
Però a vegades la vida dóna voltes, i quan veus que ningú no et fa cas, que ningú t'explica res, veus la llum en una trucada, són dues amigues, millors que les que has tingut fins ara, perquè pensen en el millor per tu. I justament ho fan en el moment més oportú, quan estàs destrossada i en el moment en què sents que et costa més tirar endavant. Han trucat en el moment en què tenies la boca segellada i una llàgrima caient galtes avall.
És un somriure trist, uns ulls blaus color clarejats, uns llavis amb mel, dents d'esquirol i cabells negres; foscor, angoixa, ràbia i crits, contenció, crisis neguits, fredor soledat. Lletjor, preciositat amb ganes i il·lusió, acords amb guitarra… somnis, llibertat, volar, confiança, camins per tirar endavant al veure't, al pensar en tu i al respirar. És una barreja d'aires, fums, sospirs i nostàlgies. Forces per viure, esperances, desitjos fets realitat? Sopars junts amb pensaments de mitjanit. Despertar-se entremig de muntanyes, molts perquès. Celebracions, carrers amb felicitat, carrers solitaris, memòries. Intuïció postes de sol finestres amb companyia, aigua i llum. Ser un mateix, trobar-se dins el món. Petons, abraçades, tot en un matí.
Ganes d'estar sola; ara en aquests moments estic bé com estic. Em venen ganes de cridar, estic trista però contenta alhora perquè sóc com vull ser i faig quasi tot el que m'agradaria fer. Miro el cel des de l'habitació estirada al llit i llegint, escoltant una bonica cançó: "Angie". Estic acostumada i em fascina, des de la meva habitació vaig veient com es fa fosc, veig els pisos de l'altre gent i el què passa en el seu interior. Veig la gent estressada, veig dones com freguen i famílies com miren la televisió; veig vides davant els meus ulls, veig moviment.
Quan m'escolto a mi mateixa sento paraules que van circulant, però no acabo d'entendre el que em diuen. No sé si són remordiments per haver fet alguna cosa malament o és només el meu jo interior que intenta desconnectar i evadir-se de la realitat.
A vegades em plantejo com he estat capaç d'allunyar-me tant dels meus; però no me'n penedeixo, sinó al contrari. Ho necessitava i ho continuo necessitant, em mereixo reflexionar i estar sola. Vull conèixer gent nova i oblidar-me dels demès, dels meus "coneguts" perquè molts no són ni amics.
M'he plantejat fer un canvi radical de vida, però no m'atreveixo a dir que ja n'estic farta de la vida que he dut fins ara i que en vull una de nova.
Vull veure nens amb color, pintats d'alegria i amb blancs somriures contrastant amb el color de la seva pell, jugant amb una pilota de roba fabricada per ells mateixos. Vull veure terra, cases de fang i arbres ja secs per culpa de la poca pluja. Vull veure dones amb grans vestits de colors fets per elles mateixes, vull veure homes caçant que porten el menjar a tota la seva família. I la seva alegria, vull veure la seva alegria; sí perquè ells són feliços i alegres encara que no tenen ni han tingut mai res, vull sentir-me com ells i evadir-me d'aquest "primer món" on només hi ha enveja i egoisme.
Les alegries tornen, com també tornen les tristeses. Quan menys t'ho esperes un bon dia, algú decideix que ja ha fet prou per aquesta vida i decideix parar de lluitar. Una trista i amarga trucada al mòbil t'anuncia que una pobre persona ha perdut la partida. És impossible que no es mogui gens, ell sempre era molt actiu i capficat, i de sobte... quiet. Semblava que no pogués ser. Es volia aixecar però el seu cos no li permetia fer ni un sol pas. Mentre tots esperàvem que ho aconseguís. Un adéu molt delicat amb familiars poc competents i amb monitores destrossades per la gran pèrdua ja desfeta en l'inmensitat de qui sap a on. Ai Pere! Que en farem dels teus mitjons. I de les teves manies? Que en farem dels teus somriures? Els guardarem al cor o cauran en l'oblit? Cendra i pols, tornaràs a algun lloc, però ara fet amb pols però t'emportaràs un troçet de totes nosaltres, si més no t'emportaràs un troçet de mi. A poc a poc te'n aniràs. Res no dura, mai tornaràs a riure, no hi haurà més rutines, t'has estimbat contra els vidres i t'has enfonsat sota l'aire. La teva vida es compensa a desfer. M'imagino arribar al matí, i no serà el mateix si tu ja no hi ets, ja ningú picarà a la porta perquè l'obrin ni ens dirà bon dia per donar-nos la benvinguda. Has perdut ja els somnis, ara com deies tu aniràs al cel amb la teva mare.
Ara tots tenim un llarg camí; tu el faràs sol, i nosaltres estarem junts, però sempre et recordarem.
No va bé guardar-se les coses, ho sé. Però si ningú em demana jo no tinc perquè avorrir a ningú. Fa dos anys que el conec, que el cuido que li dono les pastilles que li dono la roba, que li preparo el menjar. Com no he de plorar per la seva desaparició, el problema és que ho faig per dintre, ploro per dintre. I això no puc controlar.
Com canvien les coses d'un dia per l'altre. Ara hi sóc i ara he desaparegut. Ara ploro perquè estic sola i ara intento fer-me la forta perquè estic acompanyada.