Nit nostàlgica

Era una nit nostàlgica, de lluna plena i cel estrellat, d'aquelles que no hi ha ningú pel carrer i camines per caminar en línea recte. Caminava per la sorra humida de la platja mentres l'aigua m'anava mullant els peus. Havia fet un llarg camí, des de la fàbrica d'Anís del Mono fins a principis de Montgat, era tard i potser calia que tornes a marcar les meves passes.
Al girar-me vaig veure que les meves petjades seguien allà, tot i que l'aigua hi passava per sobre, però això no era el més sorprenent de tot, el que em va sobtar és que hi havia les d'una altra persona que havia estat caminant amb mi durant tot el camí. De cop un reflex de la lluna sobre l'aigua em va ajudar a entendre-ho tot, aquell camí representava el llarg de la meva vida i les de l'altre persona que havia caminat al meu costat era Déu.
Durant la tornada em van estar venint tots els records, gent que ja no hi és, gent que ha arribat, desgràcies i alegries. De cop em vaig parar, hi havia un tram on havia caminat tot sol, el vaig reconèixer ràpidament, sabia bé quina part de la meva vida era.
Vaig agafar una pedra i la vaig llençar tant lluny com vaig poder direcció al reflex de la lluna tot cridant:
-Per que em vas abandonar en els moments més difícils!?
-No et vaig abandonar - va respondre una veu a la meva consciència - simplement et duia en braços.