Ningú

Palma de Mallorca 28-3-06


La rosa més bella
la més punxeguda.

Ta veu m'arrossega, implacable.
Per un camí feresc,
cap a un hivern etern.
I no sempre es té
un mástil on fermar-se...

Condemnats com les ones.

Mirades que et fan tornar de pedra,
la teva m'atravessa
i no sempre allunya els dards la deesa.

Temo desfer les meves ales
si pujo cap a tu.

Que si hi arribo
ja siguis tota fusta
i fulla.

No mereixo,
que com aquella águila,
em raptis cap als núvols.

I tanmateix,
escric de nit
aquest tapís
que desfaig de dia
cada cop que no et dic el que et vull dir...