HORMONES / NEURONES

HORMONES / NEURONES

El meu existential dread és tan bàsic com un Starbuks buit. Rolling pels buits del meu dormitori. Els pensaments. Molts thoughts. A la meva ment. Com un Tik Tok feet infinit. El zapping cerebral. Permanent. For real.

La meva pell. Un landscape desolat. Poblat de cràters. De les meves midnight sessions. De self-love. O self-destruction. Qui ho sap. My bad hàbits. My dirty little secret. Amb la pantalla del mòbil il·luminant-me la cara greixosa. Scrolling per l’abyss. Per profiles de gent més happy que jo. Com una movie de terror. Però real time. En directe.

Cada nou pimple. Una confessió pública. Dels meus pecats de solitud. Un reminder physical. Que sóc un animal. Un organism. Amb fluids. I hormones. I aquesta strange urgency per tocar-me. Per sentir alguna cosa. Qualsevol cosa. Que no sigui aquest buit. Aquest gran buit que em rosega les entranyes. Com un trending topic dins meu. Que no puc mutejar.

I jo aquí. En aquest loop. En aquest hell de la meva pròpia making. Pensant en big qüestions. Com el meaning of life. Mentre em premo un altre spot. Fent-me mal. Per sentir-me viva. És el meu personal paradox. El meu catch-22. La meva existència. Una perfomance art. Però sense audience. Només jo. I els meus ghostly followers. Que no existeixen.

Tot és tan cringe. La meva life. Una bad copy. D’una sèrie que ja he vist. Però que no puc deixar de binge-Watching. Fins que els ulls em fan picor. L’alba trenca. Per la finestra. Il·luminant la misèria dels teulats veïns. Un altre dia. Per sobreviure. Per posar-me la màscara de persona. I anar a l’institut. I actuar normal. Com si no portés aquest entire universe d’absurditat a dins. Com si no fos una walking tragedy. Amb la cara plena de meteors. Que exploten. Silenciosament. En slow motion.

I aquesta és la meva truth. La meva messy. I stick reality. Dins d’aquest cosmic joke. Del que soc l’única espectadora. I la única participant. Alhora. Forever. I ever. Amen. O whatever.





nsrr