Neu

Aquí estic jo, asseguda en un dels bancs del passeig, esperant com sempre. Les petites gotes d'aiguaneu em mullen la cara i els cabells però sóc incapaç de moure'm, el meu cos no em respon. Conec molt bé aquesta sensació, és la por que em paralitza i no em deixa tan sols ni pensar.
No hi ha ningú pels carrers, algun cotxe passa ràpid pel meu costat sense donar-me massa importància. Per la cantonada s'apropa la Laura. Al acostar-se em saluda disculpant-se pel retard. Fins uns segons més tard no s'adona del meu estat.
Unes tímides llàgrimes rodolen cara avall i no para de cridar-me preguntant-me la raó. "El món és cruel, tu ja ho saps" és l'únic que sóc capaç de pronunciar. La seva cara és ara una ombra del terror que tots sentim en algun moment envers la mort.
Poc a poc la neu va deixant blancs els meus cabells però no puc sentir la seva fredor. Amb un moviment brusc i imprecís la Laura m'agafa sense saber exactament que està fent. "Anem", diu amb els llavis tremolosos.
El camí cap a l'hospital és buit de paraules, les nostres mans es transmeten totes les sensacions i el consol que necessitem en aquests instants.
Tot en aquesta sala és horrible. Tot em recorda a la malaltia i a la mort. L'habitació està gelada, algú ha deixat la finestra oberta. Totes les seves coses estan recollides en bosses que sóc incapaç de reconèixer.
Aquella malaltia estava destruint-la i potser serà millor així, però no havia pensat en nosaltres? No vull ser egoista, tan sols vull saber si en algun moment va pensar en tota la gent que l'envoltava i com ens afectaria la seva decisió.
No puc pensar, necessito respirar. M'acosto a la finestra i tancant els ulls m'inclino endavant. Intento agafar aire i noto com el gel de gener em travessa. Sense obrir els ulls la veig davant meu, dient-me que tot anirà bé, que he de complir la meva promesa. Faig que si amb el cap i sento dues mans que m'estiren enrere, lluny d'ela.
La Laura m'abraça " Ens estimava, ho saps tan bé com jo, però serà millor així".

La neu em cobreix sencera, no hi ha res al meu voltant, ni tan sols un arbre. Res. Les meves mans estan desapareixent, m'estic tornant invisible. Ja no sento res, sóc finalment feliç. T'estimo, espero que sentis la neu amb mi.

Em desperto sobtadament. Truco la Laura. No, no ha estat un malson. Ella ha mort.