Necessitat

De sobte la vida enbogeix
i comença a xuclar somnis i desigs.
Jo hi sóc, però no tinc paraules
se me les ha menjat la vergonya.
Tot canvia de nou i res és com abans:
tu ets dins meu,
i pensant-te et faig viu,
i sóc feliç.

Ja no entenc res:
ni la vida ni a mi mateix,
no sé on arribaré ni si arribaré
però espero no baixar el cap de nou
i poder-te mirar als ulls
amb les mans plenes de rialles.
Et desitjo ?