Necessitat de ''tu''

Passes sobre terra;
terra que mica en mica s'enfonssa,
terra que no permet mirar enrrere
mentres avanço.
Avanço entre parets que s'enderroquen
i sembla que no poden aturar-me.
Sostres que cauen a causa
de columnes de fang
i per raons de pes
hem fan pensar que no puc mès.
Nomès m'atura davant portes,
portes que es tencan i
que intentant obrir-les, crido
i demano, que no es tenqui
una última porta,
una última finestra de llum,
una última sortida.
De cop i volta, veig que tot el que m'envolta
es fa difícil,
aquesta dificultat hem fa pensar
que costa de creure el poder veure
que aquest és el cami que jo vaig triar.
Un camí vuit de contingut;
un camí durament viscut,
al que hem van condemnar
sense jo haver-ho demanat.
Et miro com a única porta oberta,
única paret aixecada,
únic pilar que sembla aguantar el sostre
Ets l'equilibri del món nostre,
l'estabilitat per mi tan desitada.
Ets la lletra de les meves paraules.