NAUFRA QUOTIDIÀ

Un dia vaig agafar el metro per anar a l'absurda oficina de sempre, a esclavitzar-me una jornada més. Però el metro, no sé perqué, va sofrir un espècie de naufragi. I tots els passtagers d'aquell metro vam anar a petar a una estació deserta. Estranyament ens vam quedar incomunicats. Els mòvils s'havien quedat sense cobertura. Les alarmes no responien. Els passadissos no portaven enlloc: tornaven sempre a aquella fantasmagòrica estació. Els primers dies en aquella estació van ser realment horribles. La gent va començar a desaparèixer poc a poc, a causa de la deseperació y la bogeria. Només vàrem sobreviure una dona i jo. La dona es deia Soledat i tenia la veu més càlida
que un servidor havía sentit mai. Vam sobreviure gràcies a les màquines de pastes, de refrescos i d'entrepans que havia en aquella estació. Però tard o d'hora es van acabar aquells aliments. I no vàrem tenir més remei que anar via enllà, a veure què trobàvem. Després de tres dies i mig de dura caminata, desembocàrem en un poblet a peu de mar que tenia perfums caribenys. Recordo que els dos ens vam mirar i ens vam didicar els nostres més amples i sincers somriures. El cap i a la fi vàrem comprendre que tot plegat es un conte explicat per un ximple, i que val la pena agafar el metro.
DANI TORRALBA, 2009