Música als vespres i prou

Un relat de: utete uguri ugú

Tan llesta que deien que era, ja! Ui, sí... Pesats tots, ara sembla que ho han entès, per fi. On queda, tot això, eh? Qui diu ara que sóc llesta? I, per sobre de tot, a qui dimonis li importa ja? Ara els he demostrat d'una vegada per totes que era la més curta, la més maldestre, la més inútil. Mireu si en sóc, d'estúpida, que no he sabut fer ni el que tot homenet de cap airejat sap fer, inexorablement. Tots ho esquiven, no en parlen, ho posposen, ho bandegen, però hi reeixen; vaig jo, i ni això, tu! Sempre a les portes de tot. A les portes de totes les portes. Però mira per on, ara he descobert el plaer de posposar. Ha costat, sí, diràs, però ha valgut la pena.
Realment, fa riure, eh? Ni això sé fer bé. Què curiós, la que se'n sortirà millor, la que ja té un futur forjat a base de mielina neuronal, és aquella qui fracassa en el més bàsic. Igualment, per a això era impossible demanar ajuda, esclar, però pensava que acostumada a fer-ho tot sola, això em resultaria prou fàcil. Voluntat, no m'ha mancat; és un dels pocs moments on he mostrat la determinació que ja se'm pressuposava, aquest orgull personal que sempre em retreia el director de l'institut... Però sense pistes, jo aquest orgull no sé on para. Pistes, pistes, alguna pista no m'hauria anat malament... És igual, no serveix de res desgastar més mielina amb això, ara ja no em cal. Benït bulb raquidi… Ara són ells, qui en van rebent a tort i a dret. Quina revenja més sòrdida, no se m'hauria acudit mai! En el fons em sap greu, pobrets... Si era molt fàcil, home! Era molt fàcil, i per això em fan una mica de llàstima i tot, però mira, tu, hodie tibi cras mii, que diuen, no? Doncs a la inversa; si tu avui no fots res per mi, jo tampoc penso fotre res per tu.
És que m'agradaria dir-los, que n'era de fàcil. Ni tan sols feien falta pistes, això seria una tasca complicada per a qualsevol. No pots muntar la vida de ningú, però diantre, només cal fer-la més fàcil, més agradable. Una mica d'afecte per a una nena perduda... Ha ha ha, si em sentissin, se'n farien creus! Ella, la llesta, la freda, demanant ajuda. Quina ràbia. No us adoneu, que no serveix de res que et tractin de llest? No veieu que una nena no deixa mai de ser una nena? A més, quin mèrit té? Jo no m'he guanyat res, ni, pel que sembla, m'ha servit de res. Aquesta cosa, aquest intangible idolatrat no et fa en absolut feliç, ans al contrari: et pares a descriure el paisatge, enlloc de deixar-te portar pels moviments aleatoris de brises, pluges, marees. Per més que miro el paisatge, em costa més distingir quin deu ser el camí; n'hi ha milers, milions, tants com un físic podria comptar. El que està clar és que romandre aturat mirant, segur que no l'és.
Però esclar, esclar, ells pensaven com sempre que ja el podria fer sola, ella que és tan llesta. Sí, sí, amb aquest to, fins i tot amb un tiny d'amenaça en els ulls. Es sentien inferiors, els feia ràbia veure's superats, els feia por errar el rumb dins l'oceà patern. Un Rei Mides de cinquè de primària, quina por... És comprensible. Ara, de cop, tot canvia, el rumb està fixat, la brúixola només els marca cap endavant. Ara em miren amb comprensió, ara em porten a dins, ara em necessiten perquè, per fi, sóc jo qui els necessito. Il·lusos! Seguiu així, netejant-me els pixats, rentant-me sota les aixelles, canviant-me les compreses i us mantindreu contents i ocupats, dignes i perdonats, mentre jo seguiré rebent de tothom tot l'amor que m'heu negat.
El millor de tot és que no haig de donar res a canvi. Al cap i a la fi, què els podria donar? Si pugués parlar ja me'n riuria prou d'ells, i encara seguirien venint, sentint-se encara més culpables i per tant, més propers a mi. Ara els tinc a tots prop de mi, com el bon pastor, obrint pas a cop de navalla entre el paisatge des de la meva sala! Sóc un bon pastor, no els manca res, ja només s'han de preocupar per la meva tempesta. Quina jugada! Quina joia! O el metge em porta les pastilles del migdia, o el cor em rebentarà! Si pugués aplaudiria, saltaria pels passadissos impregnats d'amoníac i li faria un petó a aquell anestesista d'ulls clars que em posa música els vespres... Més viva que mai!

Però no ho faré. No res. No ho has de fer, fica-t'ho al cap! Seria el pitjor error, ho engegaries tot a rodar! Ja no els serviries per res, i quin afecte reps si no en necessites? No compraràs suc de pera si no t'agrada, no et donaran llençols a l'església si no et fan falta. Ja no faria falta tota aquesta pantomima, jo podria seguir vivint pel meu compte, tan llesta que sóc i tantes capitals que recitava quan tenia 5 anys... Uf, no vull ni pensar-hi, estalviem mielina, estalviem mielina. No facis res. No ho oblidis. No facis res. I si són ells qui et separen d'aquesta llitera, vés i torna-t'hi a llençar. I fes-ho per a tu i per a tots. De fet, és el millor regal que els podries oferir: un destí pels qui t'envolten, una excusa pels qui et coneixen i la millor anècdota de sopar pels qui et miraven a l'andana.

Comentaris

  • on t'has ficat?[Ofensiu]
    Lilithla | 30-08-2007

    Impressionants, els teus relats. Impressionant l'estil, però sobretot els temes que expressen. Jo tot just arribo ara.. però veig que fa anys que no escrius. T'has canviat de nom? En fi, aniré passant, a veure què hi ha...