Misèries pòstumes

El negre va rebre l'encàrrec amb la fredor de sempre. Feia anys que treballava per al mateix autor, prou conegut i gens prolífic. Aquell cop es tractava d'una biografia. El negre va necessitar que li lletregessin el nom del personatge. L'autor va suggerir un parell d'idees i alguna indicació sobre l'estil. Després va anunciar un termini improrrogable.

Una biografia necessita versemblança, rigor i absència de lirisme. No servien, doncs, les receptes d'anteriors encàrrecs. La dificultat, imprevista per l'autor, és més gran si el biografiat és un personatge obscur del període més obscur de la història nacional. ¿Però per què aquest individu amorf, sense trets ni petja? va demanar el negre. Una dèria d'intel·lectuals de pa sucat amb oli: així és com volen llevar les teranyines del panorama cultural vigent, va ser la resposta irada de l'autor.

El negre va anar desvetllant un odi animal envers el seu explotador. A mesura que recollia, organitzava, recollia materials, van sorgir més preguntes. Per què no puc signar llibres per Sant Jordi? Per què no em conviden als actes acadèmics, si la veu és la meva? Per què ell pot buscar la inspiració als tròpics i jo no em moc d'aquesta cadira deforme?

Un vespre va revelar a la mare anciana la rancúnia que sentia. El negre vivia amb ella i una filla adolescent. La muller havia abandonat la casa quan ell va deixar una feina estable per la quimera de ser escriptor. Moriràs sol, idiota, va ser la seva profecia al dors d'una factura. Ho vas triar tu, fill, i hem de menjar, va ser la rèplica de la vella.

Una matinada, cansat de la pròpia retòrica, que era la de l'autor, va decidir abocar la ira estèril damunt del biografiat. Havia llegit en el suplement de cultura del diari que els intel·lectuals estaven creant un clima fictici d'enfrontament. N'hi havia que afirmaven que el biografiat era una figura colossal, injustament desconeguda per la menudesa de la pàtria en què li havia tocat viure. Calia de totes totes dedicar-li una biografia que li fes justícia. Tanmateix, no eren pocs els qui creien que el personatge era l'eco gris d'una època del mateix color d'un país massa capficat a mirar-se el melic. Dedicar-hi qualsevol esforç, per minso que fos, era una solemne pèrdua de temps.

Vist això, el negre va optar pel compromís impossible entre totes dues postures. Hauria de ser imaginatiu, profús, dúctil i rigorós alhora. I sobretot aconseguir que el resultat fos convincent i digne de qui signaria. Tant era si amb prou feines servia per pagar unes poques factures.

L'encàrrec es va allargar molt més enllà del termini imposat. L'autor es va indignar pel mal que això inflingia en la seva imatge, de tal manera que va influir perquè el deixessin sense traduccions ni ressenyes de llibres. La mare va morir en silenci, i mentre el negre escrivia submergit en un personatge insípid i estèril, a l'habitació del costat, la filla es va lliurar a la impudícia.

El negre va acabar l'obra en un sanatori. Envellit i malalt, l'autor no en va reconèixer la veu quan li anunciava a cobrament revertit la fi de tot plegat.

Nou-cents fulls de diversos formats i colors, amb una lletra que reflectia l'aniquilació progressiva de la mà que havia traçat una vida impossible. Una carpeta a punt d'esclatar. L'autor es va contenir les llàgrimes d'admiració envers l'obra enllestida i no es va veure amb cor de rectificar-hi ni una coma.

Però el biografiat havia deixat d'interessar: era tan mort com abans que el recuperessin. Els seus reinvindicadors, apartats del circ mediàtic, havien après a malviure fent de negres. Cap editor no va mostrar l'entusiasme que l'autor creia encomanadís. Finalment aquest, que allotjava a casa el negre, va sufragar la publicació.

El negre va embogir definitivament la vetlla de la sortida al mercat. Els crítics es van apressar a esmicolar l'obra amb avidesa, d'ofici. La majoria eren aliens a polèmiques passades i no hi tenien cap prejudici.

En una entrevista concedida al suplement de llibres d'un diari estatal, l'autor va afirmar, amb la gravetat que s'adeia al moment:

-Feia temps que guardava un silenci meditatiu, i he estat criticat per això. Que si falta d'idees, esgotament creador, mera impotència…Tanmateix, aquest llibre endega una nova etapa dins de la meva obra.

La sentència va ser unànime. Dues paraules: misèria pòstuma. Qui havia escrit aquella estupidesa monumental i buida havia volgut autoimmolar-se, sense honor, des que hi va posar el primer punt.