Mira't!

La dècada dels anys vuitanta del segle passat va ser com si la societat es despertés d'una llarga hibernació. Malgrat que aquest efecte havia de ser positiu des de tots els àmbits, el despertar va anar acompanyat de certa coixesa en el vessant polític i social.
No cal buscar en el barri més degradat de la ciutat menys industrialitzada. No cal mirar aquell carrer on la prostitució i les drogues eren tant o més comuns que les taronges en una fruiteria. La misèria habitava també en qualsevol pis d'un barri de classe mitjana d’una Barcelona que agafava aire per sobreviure.
—Mira't! Mira't! —cridava la mare d'una nena espantada.
—Mama... —sanglotava la nena.
—És que cada cop que vas al parc has de tornar tota empolsada! Estic farta de rentar-te la roba —deia la mare, fora de si, mentre li clavava més d'una clatellada a la seva filla—. Un dia et faré mal de veritat, i serà culpa teva!
La nena esclatava a plorar i procurava refugiar-se en un racó, entre el lavabo i la banyera, dels cops que sabia que aviat es tornarien en coces. Ja sabia que havia d'aguantar una estona fins que a la mare li passés aquell atac de violència, el qual, per desgràcia, no era el primer ni seria l'últim. Així era i, al cap d'una estona, la mare marxava cridant:
—Mira't! Mira't!
Ella esperava una estona en sortir del racó i anar a la seva habitació. Al cap d'una estona, si tot seguia en calma, aniria de nou al bany, posaria la roba al cubell de la roba bruta, es dutxaria i tornaria a l'habitació a posar-se el pijama. Calia esperar que la mare la cridés per sopar, com si tot aquell desgavell i aquella pallissa no hagués passat mai. No entenia com la mare no veia les contusions i els talls que li havia provocat. A l'escola ja havia dit tantes vegades que havia caigut o entrebancat, que ja tenia el renom de «la pupes».
Tal com la nena creia, aquesta situació la va haver de reviure en moltes més ocasions, incloses les de l'adolescència i la joventut. Totes aquelles pallisses rebudes durant tants anys la van fer tornar una noia introvertida i espantadissa, però amb un ànim de venjança que cada dia era més gran.

...........

Els anys van passar per a les dues, els vuitanta quedaven lluny i en l'actualitat la nena era una dona entrant a la maduresa i la mare, una malalta terminal que marxava d'aquest món una mica abans del que era d'esperar.
—Mama, necessites alguna cosa? —deia la dona a la seva mare, que agonitzava en un llit de l'hospital.
—Filla...
—Digue’m, mare, què vols?
—Filla, filla... sempre has estat un desastre. Fins i tot ara que em moro. Sospito que em queda poca estona en aquest món. Les cames i les mans ja les tinc gelades, no tinc forces i sento com la vida se me'n va ràpidament. Tu t'has vist? Mira't! Ni un dia així pots anar neta i arreglada. Què dec haver fet malament en aquest món per rebre aquest càstig? Qui et cuidarà ara? Segur que emmalaltiràs aviat i moriràs poc després. No estarem separades massa temps. Mira't! Mira't! Quina pena em fas. Avui hauries de ser tu l'afligida. No puc ni morir tranquil·la. Aquí estic, sense forces per portar-te davant el mirall i que vegis el que jo veig. Mira't! Mira't! Quina maledicció de filla em va enviar Déu, qualsevol és millor que tu. Que no et mires mai al mirall? Que no veus quan vas neta o bruta? És que no sé ni com has pogut estudiar per ser advocada i treballar en una empresa amb més gent? Ets un desastre de filla. Mira't! Mi...
La filla, amb la mirada enfocant a terra i suportant la que havia de ser l'última esbroncada, va aixecar la vista veient que la seva mare ja no respirava.
La va tocar al pit lleugerament per notar si encara li bategava el cor, provocant que de la boca sortís un últim:
—...ra't!
La noia va organitzar la cerimònia, l'enterrament, la llosa amb el nom de la seva mare, tot amb una correcció increïble, malgrat haver sigut una filla maltractada fins a l'últim moment.
De peu davant del nínxol va tancar una gran part de la història de la seva vida i va renéixer una dona nova. Es va prometre... Es va jurar que no tornaria mai més a veure-la ni a recordar-la. Per fi se sentia lliure, finalment podria viure sense pallisses ni humiliacions.
En pocs dies el cervell, el seny o el trellat se li van capgirar, fins i tot la mirada. Va acomiadar-se de la feina, ja que el pla que se li havia acudit no li permetria complir bé amb ambdues coses.
Va fer les reformes necessàries al pis. Tot ho va fer ella mateixa, ningú haguera entès per què volia una càmera tota recoberta de miralls, miressis on miressis no hi havia escapatòria. Els espills sempre et tornaven la teva imatge repetida mil vegades en totes les direccions. Una habitació hermètica, on l'única connexió amb l'exterior era una petita finestra invisible des de dins, però visible des de fora, des d'on es podia veure el que passava en l'interior d'aquella estranya gàbia.
Tot a punt, el procés seria llarg i ara, de moment, no sabia quan en tindria prou, quan se sentiria saciada, quan estaria venjada.
Va fer-se voluntària d'una associació que tenia cura de la gent gran, així tenia un ventall ampli de subjectes i ningú podia sospitar res.
La primera la va tenir clara de seguida, una dona al voltant dels vuitanta anys, amargada de ser viva i que només es queixava de tot. La va dur a casa i, no sense esforç, la va tancar en l'habitació emmirallada. L'últim que va sentir aquella dona d'aquest món va ser un incomprensible:
—Mira't!
Les hores i els dies van passar, sense aigua, sense menjar, sense res, només amb la seva imatge degradant-se. Ja cridava demanant ajuda, però la càmera, ben aïllada, no deixava que sortís cap crit. El cos va anar debilitant-se, la ment va embogir. Com podia comprendre el que li estava passant?
Finalment, passats uns set dies d'agonia, la mort li va sobrevenir.
—Mira't! Mira't quina fila que fas! —deia l'assassina a la seva víctima, agafant el rol de la seva mare.
Podia tancar a l'habitació nenes, joves, dones... però la víctima no havia de ser gent com ella, havien de ser dones grans com la seva mare, que encara en el llit de mort la turmentava.
De la seva experiència en el despatx d'advocats penalistes havia après mil i una maneres de deslliurar-se d'un cos sense ser descoberta. Així ho va fer, i cap problema. Una neteja a fons a la càmera i preparada per una nova víctima. Ella creia que li treia ràbia a tot el que havia sofert, però en realitat l'efecte era el contrari i aquells assassinats, aquells deixar morir les dones grans s'havien tornat una droga, i cada una que passava per l'habitació feia més gran el desig de buscar-ne una altra.
Una de més jove, devia tenir uns setanta-dos anys, amb el caràcter agre com la seva mare, es va convertir en un mal de cap. Tenia el cos més fort i es veu que el seny també. Cridava i cridava sense parar, quedava esgotada i, havent dormit unes hores, començava de nou a cridar. La cridava a ella, li deia de tot, a vegades coincidia que posava la cara a la finestra, semblava que la veiés, la cara d'odi era terrible, no tenia cara de sofriment, ni de por, ni de pena com les altres. La cara era plena d'odi. Finalment gairebé deu dies després, la set, la gana i l'odi van fer efecte en el seu cos i, en lloc de sofrir una llarga agonia, va morir tot d'una. La mirada de rebuig, de fàstic, no li va marxar i per poder desfer-se del cos va haver de cobrir-li la cara. Li portava massa records aquella expressió.
Durant aquells mesos la policia començava a estar alerta de les desaparicions de dones grans. Si bé no tenien família o se n'havien desentès, les trobaven a faltar als casals o l'associació d'ajuda a la gent gran. El que era estrany era que desapareixen per art de màgia, no es trobava el cos, no es trobava cap rastre.
Després de l'última víctima va decidir que havia de triar millor, era molt pesat esperar tants dies que morís i a més a més volia que patissin, que tinguessin por, que aquell «Mira't!», que era l'últim que sentien, els donés voltes pel cap, els donés cops com un batall a una campana.
L'àvia triada semblava bona dona, afectuosa, tampoc era ben bé la que volia, però la bogeria era tan forta que va decidir que fos ella precipitadament. La dona cada cop arriscava més. La maldat transmesa per la seva mare havia de fer-li fer un pas en fals en un moment o altre. L'àvia triada tenia un nét mosso d'esquadra i això va ser fatal per a ella.
El mosso, repassant dades sobre totes les dones desaparegudes, va arribar a la conclusió que, a part de ser usuàries de l'associació d'ajuda a la gent gran, sempre coincidia que la voluntària era la mateixa dona. Bé, podia ser una casualitat, ja que una persona sola atenia diferents ancians, però valia la pena seguir aquesta pista, de fet no n'havia trobat cap altra.
L'àvia ja era a l'habitació emmirallada. Ho va entendre ben aviat, aquella habitació estava feta perquè pogués veure com es moria a poc a poc, era una càmera de tortura cruel. Sabia que a fora hi havia algú que l'observava, però no va saber com era de terrible fins que va sentir aquell:
—Mira't!

El nét, posant-se en contacte amb l'associació, va obtenir aviat el nom i l'adreça de la voluntària, de la qual tothom només deia bones paraules. Amb una ordre de registre aconseguida en temps rècord, gràcies a un company nomenat jutge recentment, es va dirigir cap a la casa de la noia. Un altre mosso de la comissaria es quedaria al portal atent pel que podia passar.
El timbre va sonar ensordidor i desgavellat. Es va obrir la porta i davant seu hi havia una dona d'uns quaranta i tants anys vestida precisament amb roba de l'època en què ella devia nàixer.
—Porto una ordre de registre, senyora. Puc passar?
—Endavant, però no ho entenc. Una ordre de registre? Per quin motiu? Deixi-me-la veure, sóc advocada.
—Aquí està.
La dona va llegir la circular posant-se visiblement nerviosa.
—Una assassina en sèrie... Què hi busca aquí?
—El millor per a tots dos serà que no hi trobi res. Té alguna cosa a dir-me?
Ella lentament va anar donant la volta fins que va quedar d'esquena a la porta de sortida. Ell, seguint el moviment circular, va quedar dins el pis. El temps semblava aturat, les ninetes de tots dos no es movien ni un mil·límetre fins a l'instant en què la dona va començar a córrer escales avall. De fet, sense destí, però el cor li deia que havia de fugir.
El mosso no va anar darrere d'ella, bé sabia que, en cas de dubte, primer calia salvar la víctima i després anar pel culpable.
Amb cura, per si hi havia més gent al pis, el va anar recorrent fins a sortir a una àmplia galeria on hi havia una mena de caixa enorme, gairebé una habitació amb les parets recobertes de peces d'aïllant unides les unes amb les altres amb cinta industrial adhesiva, tot fet d'un mode barruer. Destacava en un costat una finestreta sense recobrir des de la que va suposar que observava les víctimes. Però, «Què els feia?» es preguntava el noi. Seguint amb tota la cura possible va mirar per l'obertura i va quedar esglaiat. La seva àvia estava allà tancada, en un lloc on es reflectia la seva imatge en totes direccions.
Va buscar les unions dels panells dels miralls i amb cura de no trencar-ne cap i ferir l'anciana. Aviat va tenir-ho enllestit. La cara de l'àvia en veure el seu nét rescatant-la valia tots els esforços del món. La dona explicava una mica atordida com la voluntària la va fer passar un moment per la casa amb l'excusa d'haver oblidat el moneder, un cop allà la va empènyer dins l'habitació de miralls i l'últim que va sentir era com cridava: «Mira't! Mira't!».
La segrestadora baixava les escales de dues en dues. Havia de fugir, ja que l'havien descobert i, sense tenir la sensació de ser culpable de res, el cor li deia que havia fet alguna cosa malament, a part de venjar-se de la seva mare. Tot era contradictori.
Al portal el company ja estava avisat i tan aviat com va aparèixer la va agafar, la va llençar a terra i la va immobilitzar.
Al cap de poca estona l'ascensor va arribar a la planta baixa, d'ell van sortir l'àvia i el nét caminant lentament. Quan eren a l'altura de la noia emmanillada es va aturar, va mirar-se la dona estesa i no va poder estar de dir-li:
—Eres una bona voluntària, una bona noia, però ara... Mira't!