MI-TE-LA

MI-TE-LA

Mi-te-la ella, quin discret encant té. Ara, asseguda en aquest banc del passeig, amb la mirada perduda enllà, on el mar es confon amb un cel de plom. No es mou. Sembla una estàtua moderna, d’aquelles que posen als museus i ningú no sap ben bé què volen dir. La bossa de mà, al seu costat, badalla mostrant un termo verd i la punta d’un llibre de butxaca. Deu fer hores que és aquí. Potser espera algú que no arribarà.

O potser, simplement, espera que el sol es decideixi a trencar aquesta claror lletosa. Passa un gos, l’ensuma, ella ni el mira. “Tieta, tieta!”, crida un nen des de lluny. Ella llavors es redreça, s’humiteja els llavis, i somriu. Un somriure mínim, discret. Per un instant, l’encant es trenca i només queda una dona cansada, asseguda en un banc. Després, torna a ser ella. Mi-te-la.






2026