Mentre no sigui amor...

Quan s'acaba el nostre valor i s'allunyen les paraules s'apaga el pensament i es tanca la boca. Voldries dir el que sents però no ets capaç de dir-ho.

No tinc res clar, tot és fosc enmig de la llum de la matinada. No entenc el teu comportament. Ara ja no sé què vols, ja no sé si jugues amb mi igual que amb tots o si hi ha algun sentiment més vers la meva persona.

I jo, que encara no he pogut escoltar el teu pensament, em moc en la indecisió de no saber què dir ni com actuar. Davant teu tot és diferent, la meva valentia busca el camí més curt per amagar-se darrere la primera paret i les meves paraules s'allunyen cercant unes idees que ja han fugit del meu cap.

Deu ser la teva mirada submergida en la més brillant de les foscors la que atura el meu cor per uns instants i em fa tremolar, sense que t'adonis, quan parlo amb tu. O potser és tan sols la teva presència la que em fa oblidar totes les angoixes i em fa recordar-les quan et tornes a allunyar.

Voldria treure aigua clara d'aquesta situació, voldria saber què sents tu però, ara mateix, no sé ni què sento jo. Només sé que penso en tu a cada moment del dia. No ho entenc... si jo abans volia esborrar-te i ara et vull al meu costat.