Mentides i enganys

- Max, on ets? Maaax! Max, he dit que no valia amagar-se fora del menjador...Max! No siguis trampós!
Va mirar sota la taula, darrera la prestatgeria, entre el sofà i la paret, darrera la porta i...
- Max! Ets aquí! Aquesta vegada sí que m'ha costat trobar-te eh...
- És que m'he sabut amagar molt bé...Què vols, sóc bo en aquestes coses Anna...
I els dos van riure.
- Escolta em penso que me n'hauria d'anar ja, que la meva mare m'espera per sopar d'acord?
- D'acord, ens veiem el diumenge no? A la plaça?
- Sí, clar. A les cinc.
- Si. Adéu!
I ell va obrir la porta i se'n va anar.
Ella, que començava a tenir gana, va anar cap a la cuina per preguntar què hi hauria per sopar, però quan estava a uns quants passos de la porta va sentir que els seus pares estaven discutint, i com que sabia que si entrava a dins pararien, es va quedar a la porta per intentar agafar tot el que pogués:
- ...i no puc més! Et dic que estic cansat de tant treballar, i la única cosa que em relaxa al final del dia és estar una estona al bar i prendre'm alguna cosa!
- Però és que tu t'has tornat boig o què, Quim? És que no veus el panorama que tenim a casa? No veus que no estem per anar tirant els diners? No pots pensar per un moment en els teus fills? En el futur dels nostres fills, Quim!
- El problema és que et preocupes massa pel futur, Lola. Tenim sis fills, dos dels quals l'any que ve ja podran treballar! I els altres...doncs els podríem buscar alguna feineta! No cal que t'alarmis! Ets una histèrica!
- Què? Que no cal que m'alarmi? És que sembla que parli amb un nen petit...Quim! Pots fer el favor de posar seny! M'agradaria que els nostres fills poguessin estudiar...no creus que seria millor? Mira'ns a nosaltres, si amb prou feines sabem llegir i escriure! I ja veus la vida que tenim...
- I creus que la seva vida serà millor si estudien? Eh? Sí?
- Doncs sí...
- No diguis bestieses, Lola! No veus com està tot? Tan burra ets que no pots veure que després de la guerra els que guanyen diners ho fan a través d'enganys, mentides, estafes...tu creus que això s'aprèn anant a estudi? No! Això és qüestió de ser llest, viu, i avançar-se a tothom!
- No vull que els meus fills es guanyin la vida estafant...
- No es tracta d'estafar. És més aviat un tema de supervivència! Estem en crisis Lola, tot el país ho està...! No crec que hi hagi mal en treure's alguns diners a costa dels més rics, no es tracta d'enganyar als pobres, als que no ho mereixen. Es tracta de fer un món més just! Seria una espècie de Robbin Hood...!
- Què vols que et digui Quim...No ho sé, però no cridis.
- No crido jo! Fins i tot ho podríem posar en pràctica aquests dies...
- Aquests dies? Jo pensava que et referies al futur! Pensava que parlàvem d'una cosa llunyana. Vols posar els nens a estafar? Però,...si són nens!
- Per això mateix! Et penses que en aquests moments els més afortunats es fixen en la pobresa dels adults? Et penses que si un de nosaltres s'hi acosta ens faran cas? No! És clar que no! En canvi els nens...tu ho has dit! Són nens, i els nens són innocents, bons...per què haurien de desconfiar d'ells? A un nen sempre és més difícil dir-li que no. A més que si ho dic jo, es fa. I punt.
- S-sí, sí, d'acord, no cridis.
- Jo no crido!
- Està bé, està bé, ho farem. Com vulguis...
- Molt bé.
L'Anna ho havia sentit tot, però tot i així quan els ho van explicar aquella nit va fer com si li vingués de nou i li semblés bé, encara que tenia els seus dubtes. Però al cap i a la fi només tenia set anys, qui era ella per qüestionar res?
Així que va arribar l'endemà, i a les 9h en punt, estava llevada i preparada per sortir al carrer a provar el primer engany.
Van distribuir-se les diferents tasques, una per a cada un dels cinc germans amb edats compreses dels set als tretze anys. La més petita però, la Margarida, que només tenia cinc anys acabats de fer, es va quedar a casa.
L'Anna va sortir de casa decidida però amb una mica de por, amb la caixa de galetes plena de pedres sobre les mans, col·locada amb molta cura. Mentre s'enfilava pel passeig anava repassant el pla una i una altra vegada.
Va arribar a dalt de tot d'aquell carrer ple de gent atrafegada que anava a treballar, i just quan va arribar a la plaça es va aturar per poder veure alguna persona apropiada per aquella estafa.
Hi havia un munt de gent. Primer es va fixar en un home que anava molt mudat, i que mirava el rellotge molt sovint. Tenia pinta de ser un empresari o l'amo d'alguna fàbrica, amb diners, però li va semblar massa enfeinat per fer-li cas, així que va decidir fixar-se en algú altre.
El pròxim candidat va ser un altre home, una mica més gran, que passejava amb tranquil·litat, però quan va estar mirant-lo una estona, va veure que tenia cara de pocs amics. Vés a saber què faria si se n'adonés! No, aquell no.
La última i definitiva va ser una dona gran, que passejava també molt tranquil·la amb un abric negre que li arribava fins als genolls. Portava mitges i unes sabates negres molt elegants. Semblava una persona rica, però amable i comprensiva que podia ser perfecte per l'ocasió.
S'hi va acostar.
- Bon dia tingui senyora...
- Bon dia maca.
- Que em voldria comprar aquest paquet de galetes? Són delicioses! Importades de Dinamarca!
- Dinamarca? Ui, això té bona pinta! I digues...quant em costarien?
- 1'20 pessetes.
- 1 pesseta i 20 cèntims? Però això és molt car per unes galetes!
- Pensi que vénen de Dinamarca! Que aquests anys són difícils de trobar per aquí!
- Sí, això sí que és veritat...Però no ho sé...Segueixo pensant que és car.
- Si us plau senyora...Ja veurà que val la pena! No se'n penedirà...
- Mm...bé. Sí, d'acord, està bé! Te les compro. 1'20, oi?
- Sí.
- Doncs té.
- Moltes gràcies senyora! Que Déu la beneeixi!
I amb un somriure a la cara va començar a baixar tranquil·lament el passeig per arribar a casa. A la meitat del camí, però, va començar a córrer. No fos cas que la dona se n'adonés i la pogués atrapar! Encara que la dona fos vella, millor arribar ràpidament a casa, com abans millor.
A les 10h, tots els germans ja havien tornat a casa, i es reunien per veure els beneficis. 3 pessetes i 40 cèntims! Un gran èxit. Els pares no podien estar més contents.
I com que el primer intent va anar bé, van seguir així durant molts mesos.

L'Anna cada vegada odiava més aquesta feina. Era terrible allò d'enganyar a la gent! Se sentia malament, una traïdora. I alguna vegada havia fingit estar malalta per no haver de sortir.
Més d'una vegada l'havien descobert, i la víctima havia corregut cap a ella per donar-li el que es mereixia; la retirada dels diners i una bona pallissa. Després ella havia arribat a casa plorant, i la seva mare l'havia consolat mentre el seu pare li repetia l' importància de ser discret, eficaç, i d'estar despert i atent en tot moment.
Cada dia pensava en dir-li al seu pare que no volia seguir amb allò, però després ho pensava i veia que des de que ho feien les coses anaven millor, fins i tot els pares discutien menys. I al cap i a la fi només tenia 8 anys, qui era ella per qüestionar res?

Els dies anaven passant, i ara ja no passaven mai gana. Les coses milloraven, i si hi havia diners per la necessitat, també n'hi havia per l'oci, o més ben dit, per la diversió del seu pare.
Ell, almenys dues o tres vegades per setmana, quan sortia de la fàbrica, passava pel bar, on bevia i bevia fins a mitjanit, quan tornava a casa fent soroll i despertant a tota la família. La mare sortia de l'habitació cap a l'entrada, per dir-li que no els despertés, i aleshores sempre passava el mateix: crits del seu pare, i cops, molts cops que l'Anna no sabia d'on venien. L'únic que sabia ella era que l'endemà la mare estava més callada, més trista, i sovint es queixava de dolor a l'esquena.
Ella estava molt preocupada per aquella situació. A les nits plorava en silenci mentre sentia tots aquells cops, i l'endemà volia preguntar què passava però mai s'atrevia, què n'havia de fer ella dels problemes dels adults? Al cap i a la fi només tenia 8 anys, qui era ella per qüestionar res?

L'Anna tenia tres tipus d'estafa, però la que solia donar més beneficis era la de les galetes. Cada dia anava per una zona diferent de la ciutat; no volia que ningú la pogués reconèixer d'un engany anterior.

Aquell dia, va haver de caminar durant més de 40 minuts per arribar fins a un parc ple de gent que passejava i prenia el sol d'aquella tarda de diumenge tant assolellada.
Com sempre, va estar una estona analitzant la gent que l'envoltava, i un cop va haver decidit la seva "víctima", va disposar-se a començar.
- Bona tarda, senyor.
- Què vols tu ara? Bona tarda...
De seguida va veure que s'havia equivocat de persona. Ell era un home jove i corpulent, que a primera vista semblava amable, però després d'intercanviar aquelles primeres paraules podia observar tot el contrari.
La conversa va anar passant amb tensió per part de l'Anna, però per la seva sorpresa, després d'un intens regateig, el senyor va acceptar la caixa per 1 pesseta.
Però quan l'home ja havia tret els diners i els havia donat a la nena, ella va procedir a donar-li la caixa, amb tant mala sort que li va relliscar de les mans i va caure a terra, on es va quedar oberta mostrant les pedres que tenia a l'interior.
L'Anna es va quedar parada per un moment, però va reaccionar de seguida i va començar a córrer com una desesperada.
L'home, havia agafat unes quantes pedres de dins la caixa i va començar a córrer darrera seu tirant-les-hi, mentre deia:
- Maleïda nena! Criatura del dimoni! Estafadora! Farsant! Més que farsant! Ja veuràs quan t'agafi, ja veuràs! No et reconeixerà ni la teva pròpia mare!
I ella corria tant ràpid com podia. Va sortir del parc i va anar pujant el camí que la portaria a casa, però just començava a enfilar el carrer quan va sentir un cop molt fort al cap, i va caure al terra, i ja no va sentir res més.
L'home, la va atrapar, es va agenollar al seu costat i va començar a don
ar-li cops de peu a l'estómac, a l'esquena..., però ella ja no sentia res... Després, tranquil·lament, va agafar-li la pesseta que ella encara tenia agafada dins la mà tancada, i se'n va anar.


Les coses a la família van seguir anant bé econòmicament. Al principi tots estaven molt dolguts per la mort de l'Anna, però el temps ho cura tot, i aviat van poder permetre's alguns petits luxes que mai haurien somiat si no haguessin seguit amb les estafes i si encara hi hagués una boca més per alimentar...
El pare seguia igual, i la mare seguia aguantant. La vida seguia, sense remordiments per haver obligat a una nena a seguir amb aquell negoci tan brut que la va conduir a la mort. I potser ella hauria hagut de queixar-se una mica i donar la seva opinió sobre tot allò, potser els seus germans l'haurien recolzat i haurien fet entrar en raó als seus pares...Però al cap i a la fi només tenia 8 anys, qui era ella per qüestionar res?