Me'n vaig

L’Ombra es tornava a moure pel port. Però a qui l’hi importava això? Tothom en tenia constància de la seva Forma. La gent més vella en parlaven sovint com a tema de conversa i els mes xics ja l’hi tenien por. Sempre havia estat allà i no marxaria. Més de un xiscle eixordador havia fet córrer des de els seus inicis.

En els dies de tempesta, quan l’ombra s’apropava al mar era majestuós però alhora terrorífic. Quants mariners experimentat havent-lo vist havien patit un atac de pànic? Una pal•lidesa els hi recorria el rostre fen-te’ls hi marcar totes les mil arrugues que el mar li havia donat durant els anys de servei i tibar amb els punys les cordes fins a impedir que els hi arribes la sang als dits. Les dents els hi havia tremolat sentint així com si quelcom es mogués a dins seu i a dins de la nau.
Alguns s’havien tirar per la borda al no poder resistir la Seva veu més estona.

Però per que en parlo de l’Ombra si tots ja en sabem d’Ella? Potser perquè avui em toca a mi. Avui sí. Avui és el meu dia, i ningú m’ho impedirà. Avui serè consumit per Ella fins al final. I no m’importa; no m’importa en absolut. Al cap i a la fi perquè m’hauria d’importar!? Tot s’ha desplomat al terra o més avall des del dia que Ella va marxar. No m’estic referint a l’Ombra, sinó a la Llum. La MEVA Llum. Cap d’aquells estúpids ho va veure venir i Jo, que em trobava lluny d’Ella no vaig poder fer-hi res per evitar-ho.

Així doncs que se’m emporti a la mar, la Seva mar. I que no em retorni mai.