Memòries de Minnas Egladhrim [Capítol 1]

Capítol 1: L'inici


Això que us explicaré ara, ens va passar fa molt de temps a mi i al meu poble, ara, quan recordo tot el que va succeir, el so del repicar de las armes, el borbolleig de la sang, aquella malla de mithril que em va salvar la vida, i també, al recordar la meva vida, recordo aquelles que es van perdre, moltes d'elles d'amics o veïns meus, a la batalla del nord-oest, també recordo els tons greus i el ressonar dels tambors enemics i els tons aguts, perforants de les fletxes, tant enemigues com aliades, també conservo una ferida aquí a l'espatlla, que encara tants anys després no em permet moure el braç amb la agilitat d'abans i una altre al cor, des de que vaig arribar i vaig trobar aquelles ruïnes, del que havia estat la meva llar. Tot això va començar quan jo encara vivia a Minnas Egladhrim, on vaig néixer i em vaig criar.
Minnas Egladhrim era una ciutat prospera, envoltada al nord i l'oest pel bosc de Cuinar Tawar, o Bosc Viu, l'Aew Ethir o riu dels ocells per l'est, riu que tallava el barri de Rhûn. Aquest riu trobava la mort en una cascada que brollava del barranc al sud de la ciutat, on les cases eren construïdes al llindar, suspeses a l'aire gracies a la excel·lent arquitectura Élfica. Aquest barranc s'enfonsava en un llac, que era font de vida i subsistència per totes les criatures que vivien des d'allí fins a les muntanyes Coth Tarags, unes 90 milles cap al sud. Aquest llac estava sempre cobert per una densa boira, que tant sols cobria la superfície del llac. Al centre de la ciutat s'alçava la fortalesa de Barad-Gador, símbol inequívoc de la nostre vila. La ciutat estava construïda sobre un grup de escarpats turons, de tal manera que hi havien parts de la ciutat mes elevades i d'altres que ho estaven menys. La ciutat estava plena a arrebossar de jardins i places, les petites no eren més grans que una habitació, però tot i això estaven plenes de arbres i flors, de ocells i d'esquirols, i de tranquil·litat, i en aquestes places era on els seus habitants es reunien per passar una estona tranquil·la i relaxada, allunyats del bullici de les zones més comercials. Es deia que hi havia una plaça per cada 10 habitants. A les grans places, tant grans com un palau, era on es realitzaven els intercanvis comercials, i on es podien trobar els millors productes, vinguts de totes les parts de la Terra Mitja, especialment el dijous, dia de mercat. Jo vivia al barri Harad o barri del sud, que com el seu nom indica es trobava al sud, amb vistes cap al llac. Aquest era el barri amb més places, però també el que les tenia més petites. De fet la meva casa estava a tocar amb dues places, i això, de fet no era gens extraordinari.
Tot va començar al Abril (Gwirith com en diem els Elfs), no es veia ni una ànima pels carrers de Minnas Egladhrim , com sempre, jo sortia a fer el passeig dominical per la plaça major, situada al costat de la Cambra Élfica i de la porta nord de la Fortalesa Barad-Gador.
La Cambra Élfica era un edifici antic rectangular, a el que molts elfs anomenàvem i Bain Adab o el edifici bonic, segurament de la època Brûn, fet de fusta pintada de blanc, però amb sostre i alguns sortints de les parets de fusta fosca, acabat amb els típics guarniments i filigranes del meu poble, amb formes molt vegetals, molt naturals, que donava un aspecte relaxat i a la vegada imponent. El edifici estava dominat per un jardí obert central, ple de flors i arbres, des del qual s'accedia a les cambres interiors del edifici a través de portes, de fusta amb poms d'or blanc i de plata, i d'unes escales que portaven al pis superior. De dintre de La Cambra entraven i sortien constantment, a través de unes portes de fusta, (decorades amb motius trets d'antigues llegendes que parlaven de monstres i dels herois que els van derrotar), elfs atrafegats parlant amb els altres membres de la Cambra sobre temes que a mi, tot hi ser ciutadà, no m'interessaven el més mínim. El president de la cambra, era Elbereth Gilthoniel, un home savi, però que ja estava cansat del govern.
La Fortalesa, que des de aquella perspectiva oferia la seva cara nord, era un edifici alt i blanc, replet de cambres. La porta Nord que era la que donava a la plaça. Era una porta metàl·lica de grans dimensions, que s'obria mitjançant un mecanisme de politges i engranatges, aquella porta et duia a un pati on els mes bells arbres, flors i plantes de tota la terra mitja, des de mallorns, fins a eregdos, i tota classe de vida vegetal i animal combinaven a la perfecció amb la arquitectura més selecta. Aquell pati estava vorejat per un mur, que anava baixant fins a acabar en dos escales amb catifes escarlates, una a cada cantó del pati. En aquell mur també hi havia portes, magnífiques portes, de fusta fosca i resistent, el marc era de plata llaurada per els millors orfebres del regne. Aquelles escales pujaven fins al segon nivell, on estava la armeria. I així fins arribar als incomptables nivells de fusta blanca, que s'alçaven metres i metres del terra, albergant sales, botigues i cases, perquè de fet en aquella fortalesa també hi vivia gent, tot i que normalment no es tractaven amb la gent del que ells deien "barris insegurs" o Talt Gobels.
Per aquell temps ens trobàvem en època de pau, els enemics del sud, que vivien més enllà de les muntanyes, feia molts anys que estaven tranquils. Però no podia deixar de notar que des de feia un temps els Maer Danwaith (els representants de La Cambra tal i com ells mateixos s'anomenaven) estaven un pèl esvalotats. Corrien molts rumors, d'una era de foscor, d'un perill creixent, d'una ombra que avançava, menjant-se tot allò que tenia la llum, la claredat de la vida i de l'esperança.
En aquell moment això no tenia importància per a mi, jo tenia uns 60 anys i per tant estava acabant els meus estudis. Però llavors vaig rebre aquella carta. Aquella carta segellada amb l'emblema de Minnas Egladhrim, que m'anunciava la meva unió a l'exèrcit. Aquella carta va canviar la meva vida. Encara la conservo, i està repleta de odi, por i d'altres sentiments que s'hi van anar dipositant al llarg dels anys.
De fet no estic del tot segur que hauria passat si no l'hagués rebut; potser hauria mort ja fa molt temps, o potser ara no semblaria tant vell com ho semblo ara. La qüestió és que aquella carta va fer que tot el que havia conegut fins aquell moment s'esvaís, o que quedés com un simple record, com una simple memòria del passat, d'un passat remot, que va suposar una nova era per a nosaltres.