MELIC

Va ser potser el dia més feliç des que tenia ús de raó, el fet d’haver-la retrobat li va retornar també les ganes de viure. Havien programat quedar a prop la platja per sopar amb vistes al mar i contemplar després el reflex de la lluna plena sobre el mar, estirats damunt la sorra com havien fet anteriorment tantes vegades.
Feliçment, es quedaria a la ciutat un llarg període, tindrien temps de posar-se al dia. Ara però, pel seu cap només li passava la idea d’abraçar-la, abraçades com la quina li acabava de donar en veure-la, una abraçada llarga i feixuga. En el seu interior havia estat preparant una història amb cada un dels dies des que es van separar, per explicar-li fins al mínim detall, però la sorra li omplia de records els dits, i entre el seus llavis i el melic d'ella només els separava la llengua.