MATERNITAT

MATERNITAT



Avui m'he llevat entre divertit i encuriosit per aquest somni. Voldrà dir que seré pare finalment? Adopció internacional monoparental? O és que ja he decidit que no vull ser pare mai? Hi dec haver somniat perquè fa dies que es parla de les adopcions a la premsa -estudis que alerten que un percentatge de pares adoptius amb fills amb problemes bàsicament de salut mental -o física fins i tot!-que no se'n surten i els abandonen.

També hi ha hagut soroll entre grups ultraconservadors que volen atribuir-se en exclusivitat la capacitat de formar, estimar i mantenir una família.

En el meu cervell aquest soroll mediàtic, les converses i discusions a la feina i amb els amics i les declaracions d'un polític jubilat i molt masclot -d'esquerres, socialista i reconegut intel.lectual- confessant que desitjaria ser mare han afavorit aquest somni que tant em diverteix explicar ara, o recordar ara, i que home... no m'ho he passat gens bé mentre em passava.

Tenia panxa, un embaràs amb tota regla -sense regla, aquest tema no sortia, és una llicència- i em notava pesat, quan caminava em notava els malucs tivants i quan seia me'ls sentia adolorits i comentava amb una embarassada-dona com em trobava i com em deixava de trobar. Amb aquestes que m'he fixat en el meu vestuari, una granota texana premamà i les mateixes bambes que porto ara, de tio embarassat, en definitiva. Quan la meva atenció es concentrava en la roba i en com m'havia de vestir en el meu estat he sentit que orinava sense poder-me'n estar ni controlar i, amb alarma, he notat en la meva pell una taca de mollena que he vist com s'escampava per la granota texana i n'enfosquia el color, sobretot de l'entrecuix en avall.

-Has trencat aigües!- em deia la companya amb qui havíem compartit confidències d'embaràs. Just moments abans comentàvem que a mi em quedaven tres setmanes i a ella una o dues, no ho tenia clar.

I jo m'he alarmat, com he dit. I molt. I em feia molt de fàstic el tacte del texà pixat a sobre les meves cuixes i li he dit que no podia ser si em faltaven encara tres setmanes. Que primer havia de ser ella, la que parís.

-Aquestes coses van com van!- ha dit desentenent-se de mi i del meu neguit i aquí aquesta noia embarassada ja ha desaparegut del somni i no sé què deu haver estat d'ella i de la seva prominent panxa.

El que sé és que li he reconegut la raó perquè he notat que tota la meva panxa d'embarassat s'havia desprès del lloc que ocupava i em penjava molt avall, sobre el penis, i em feia mal, i notava el pes de la criatura, que per cert era nena, m'ho havien dit en una ecografia.

Era una nena! Hagués preferit un nen però ho havia encaixat bé, amb la il.lusió aquella que fa una nova vida que vas gestant. Un dia jugava a pensar com seria la nena i havia tingut de sobte una preocupació... la vaig imaginar sense voler-ho molt fosca, amb la pell dels pakistanesos, lluent i molt fosca i una nena prima i fibrada, lletja. S'assemblava potser a una veïna pakistanesa perquè li vaig veure ben bé una piga dibuixada entre cella i cella, com la que té ella. Vaig foragitar aquella imatge del meu cervell, era un disbarat, no recordava pas haver tingut res amb ningú d'origen indi o amb aspecte pakistanès... però perquè m'havia vingut al cap doncs aquella filla sorprenentment tan fosca? No em veia capaç de descartar res, no recordava ni el moment ni com s'havia dut a terme la concepció de la criatura que ara notava perfectament en el meu pubis. Podia descartar una nena mulata, per exemple? O excessivament rossa? Com és que no sabia amb qui havia engendrat la meva filla? Com és que no me n'havia preocupat abans? la gent, la família, els amics, els de la feina, potser es farien preguntes quan veiessin la nena, segons com fos. Això i la por al part em feia sentir un cert rebuig inesperat cap a aquell pes que notava que s'havia desprès de la paret dels meus intestins i romania de manera inerta al fons de la meva panxa, a punt d'iniciar la sortida. L'expulsió fetal!

Amb la sortida no hi havia pensat seriosament, hi havia pensat només literàriament, els quatre tòpics benintencionats que havia llegit a les revistes de pares i mares. Algun altre home me n'havia parlat, com passant-hi per sobre, fent-me veure que tot allò estava pensat i estudiat i que no calia patir-hi, que estava calculadíssim i que la medecina ho tenia tot molt ben previst .El que en aquests moments descobria astorat és que mai no vaig preguntar per on sortien les criatures quan les paria un home i que semblava que ningú no en volgués parlar. I ara havia de pensar-hi. Ja era a urgències i em van fer passar de seguida a un despatx, m'esperava una dona prima, rossa, amb la inevitable bata blanca i em va irritar molt la calma amb què m'escoltava. Li vaig remarcar que encara faltaven tres setmanes i desitjava que em fes marxar cap a casa i que no fos res. I em va dir que no, que el part ja havia començat. Ella no era pas la ginecòloga a qui jo esperava trobar sinó la llevadora i això em preocupava. Com que no podia dissimular el meu estat de preocupació el vaig exagerar, estava realment espantat, era un part prematur i no estava preparat i només buscava excuses desitjant que em permetés marxar cap a casa i tornar un altre dia. Desitjava ajornar aquell moment, tornar a casa, calmar-me i preparar alguna estratègia. I la llevadora parlava poc i feia cara de poc preocupada i de gens atenta ni empàtica amb els meus patiments. En cap moment va tranquil.litzar-me i jo cada minut que passava em notava més espantat. Feia una cara neutra, semblava que escoltava, que entenia el que li deia, i que es reservava el comentari que devia desitjar de fer-me i que callava com a bona professional:si tenia un fill al ventre era perquè jo havia volgut i per tant no podia ni compadir-me ni desangoixar-me. Potser fins i tot ella hi era contrària, a aquestes coses, i complia com a professional i prou, callant amargament el seu desacord amb els avenços de la ciència.

Jo m'havia de treure aquells pantalons texans molls, enganxifosos, i els calçotets i tot, és clar, i em va fer asseure en aquella llitera que hi ha a les consultes. Quan vaig tenir els calçotets a les mans, molls d'una aigua que era com orina normal i corrent, vaig veure el meu penis estrany i en tocar-lo era només una pelleringa buida, només hi havia la pell. Els testicles no pesaven i estaven arrugats i oprimits de tanta humitat però mai no m'havia vist el penis així, buit, sense carn, o potser amb carn però poca, i més petit. I em feia mal i angúnia.

Amb rapidesa la llevadora m'havia cosit un anell d'una roba dura just al final del prepuci o a la pelleringa on suposadament hi havia d'haver el meu prepuci, i em va dir que era per evitar que s'esquerdés excessivament. Que m'havia posat un anell a la punta, per entendre'ns. Hi veia els punts i tot i ara el meu penis aparentava un tub rígid i dramàticament encongit amb una sortida oberta, hi veia els punts acabats de fer i notava coïssor.

-Per on ha de sortir la nena?- li vaig preguntar endevinant ja la resposta i amb cara de sincera preocupació.
-Per aquí, és clar- va contestar entre condescendent i sorpresa que no sabés per on havia de parir un home una criatura.

Amb tot, el tub o penis era petit, era més estret de com el tinc, i jo sentia un pes enorme just a sobre el meu pubis i pensava si per miracle la nena sent prematura seria més petita i em costaria menys. I així ho vaig dir a la llevadora, com també li vaig dir que tenia por, que em feia mal, i que volia saber si faria molt mal o passable. Exagarava el dolor i segurament ho va notar. I ella -la típica rossa d'ulls blaus apagats- em va dir que una estona dolenta tots els homes la passaven per parir. Que això ja se sabia que era molt dolorós però que era una estona i que després ja estava. No em calmava gens. I com que va endevinar que la qüestionava, em va dir que la ginecòloga no vindria pas, que era un part normal, que el feien les llevadores normals segons pautava el protocol, que no era pas una nena prematura -o sigui que jo m'havia equivocat amb els comptes, segons ella- i que només si es complicava molt, però molt, es presentaria la ginecòloga per practicar una cèsarea, però que en principi cesàrees no, part natural.

Notava dolor, però no gaire intens, de fet em molestaven sobretot els punts que em subjectaven l'anell que m'obria el penis i el pes de la nena immòbil al pubis, però encara no tenia dolor fort, i esperar-lo em matava. Sí que notava que els meus genitals tibaven i com si el meu penis s'hagués enretirat a dins i hi estigués molt oprimit.

En aquest punt intentava recordar quan havia jo pres la decisió de ser mare, perquè m'havia apuntat amb aquest entusiasme inconscient a una cosa nova com aquesta, perquè no m'havia plantejat que per força havia de ser una cosa dolorosa que un home fes un fill pel penis, què en seria, de la meva titola, després d'aquell mal pas i ja aquí el somni es va tallar abruptament.

Com us podeu imaginar, al llit mateix, mentre m'estirava com un gat em vaig palpar amb urgència els genitals i Ell dormia satisfet, sense erecció, feliç.