Mascletà, Ariadna i el fat d'Arnau Bosc

Quantes vegades ens hem preguntat per què (per què he actuat així, per què les meves previsions han passat de llarg, per què em mires així, i un infinit etc.) i ens hem quedat sense resposta?

La vida és així, sentenciarien les millors cuixes del món, no hi ha més.
Que no hi ha més? Mireu, tota aquesta tangana l'estic vomitant perquè últimament m'estic sorprenent a mi mateix.

Em fa l'efecte que el meu subconscient vol aprofitar l'últim sospir que em queda abans no creui la fatídica edat de la vintena (l'edat en què acabes asserenant i avorrint la teva vida) per fer una mascletà contínua amb tota mena d'artil·lugis festius i emborratxant els meus sentiments...

Fa pocs dies em va introduir una fèmina a la meva vida i us puc ben assegurar que noto com la meva vida canvia ara sí, ara també... I és que no sé si són les hormones,les tres setmanes d'exàmens o l'arribada de l'estiu, he perdut totalment els papers.

No em sé imaginar la vida sense el meu amor novell (quan no fa ni un mes vaig deixar un amor podrit després de 3 anys), i la gràcia és que en una nit recent li vaig demanar de tot menys compromís... I ha!... No sé si són tics moribunds de l'última relació o què, però no em sé imaginar-me-la, avui, sense una relació com déu mana...

I no, no tinc ganes de que sigui alguna cosa passatgera, ni una cosa que l'estiu tingui un parèntesi, ni una tonteria d'adolescents,no... La vull tota, la vull per tot, la vull i ja la tinc, però cada cop en necessito més i més... Al seu costat,les drogues són una broma...

...I és que em té ben enganxat...

Compediu-me, ploreu-me...

Perquè m'he tornat a enamorar.