Cercador
MARTINA
Un relat de: DULIA- Compartir:
MARTINA
Em desperto i és fosc, i tinc fred, obro els ulls i me n’adono que estic al carrer, a l’entrada d’un caixer, com un de tants sense sostre. Al meu costa dorm algú, no puc definir si és home o dona.
Ostres! M’ha tornat a passar –penso- li vaig prometre a la mare que no ho tornaria a fer, i vet aquí que l’he fallat una altre vegada, pobra, com deu estar patint! I això que no és ma mare, bé, la biològica, vull dir, però a vegades sento que m’estima com si ho fos. Tot i que jo no m’hi deixo estimar gaire, la veritat, però tampoc sé perquè ho faig, em surt així.
Potser que torni cap a casa, jo que en tinc de casa... i de família.
Em dic Martina perquè m’agrada, el nom oficial és Sakira, en honor a la cantant colombiana, una idea estrafolària de la dona que em va parir, però que no va voler o poder tenir cura de mi, i això no li podré perdonar mai.
Des que me’n recordo m’he fet dir Martina, o Marti, o Tina, qualsevol d’aquests abans que Sakira. Un acte de rebel•lió? de crit en el silenci? d’impotència? Bé, és igual, quan sigui major d’edat penso canviar-me’l com Déu mana. Això ho tinc clar.
Obro la porta del pis i veig llum al menjador, entro i trobo la mare mig adormida al sofà, li faig un petó i es desperta, se li omplen els ulls de llàgrimes i m’agafa la mà suaument, em transmet tant d’amor en aquest gest que em fa sentir culpable però no li puc retreure, el mur l’he posat jo, ella ha posat sacs de paciència, bosses plenes de tendresa i un munt d’amor.
Mare, mare, anem a dormir? Vols venir amb mi?
I ara sóc jo qui l’acarona, qui l’estreny i qui diu t’estimo, i així abraçades ens deixem caure en el món dolç dels somnis compartits.
Desperto i sobre el coixí trobo una nota amb un cor dibuixat que diu: “no pateixis continuaré esperant”, i ara sóc jo qui deixa anar les llàgrimes galtes avall, però no són llàgrimes de tristor, són llàgrimes que comencen a copsar la felicitat que puc arribar a sentir.
Un petó mare.
Em desperto i és fosc, i tinc fred, obro els ulls i me n’adono que estic al carrer, a l’entrada d’un caixer, com un de tants sense sostre. Al meu costa dorm algú, no puc definir si és home o dona.
Ostres! M’ha tornat a passar –penso- li vaig prometre a la mare que no ho tornaria a fer, i vet aquí que l’he fallat una altre vegada, pobra, com deu estar patint! I això que no és ma mare, bé, la biològica, vull dir, però a vegades sento que m’estima com si ho fos. Tot i que jo no m’hi deixo estimar gaire, la veritat, però tampoc sé perquè ho faig, em surt així.
Potser que torni cap a casa, jo que en tinc de casa... i de família.
Em dic Martina perquè m’agrada, el nom oficial és Sakira, en honor a la cantant colombiana, una idea estrafolària de la dona que em va parir, però que no va voler o poder tenir cura de mi, i això no li podré perdonar mai.
Des que me’n recordo m’he fet dir Martina, o Marti, o Tina, qualsevol d’aquests abans que Sakira. Un acte de rebel•lió? de crit en el silenci? d’impotència? Bé, és igual, quan sigui major d’edat penso canviar-me’l com Déu mana. Això ho tinc clar.
Obro la porta del pis i veig llum al menjador, entro i trobo la mare mig adormida al sofà, li faig un petó i es desperta, se li omplen els ulls de llàgrimes i m’agafa la mà suaument, em transmet tant d’amor en aquest gest que em fa sentir culpable però no li puc retreure, el mur l’he posat jo, ella ha posat sacs de paciència, bosses plenes de tendresa i un munt d’amor.
Mare, mare, anem a dormir? Vols venir amb mi?
I ara sóc jo qui l’acarona, qui l’estreny i qui diu t’estimo, i així abraçades ens deixem caure en el món dolç dels somnis compartits.
Desperto i sobre el coixí trobo una nota amb un cor dibuixat que diu: “no pateixis continuaré esperant”, i ara sóc jo qui deixa anar les llàgrimes galtes avall, però no són llàgrimes de tristor, són llàgrimes que comencen a copsar la felicitat que puc arribar a sentir.
Un petó mare.