Martí (Monòlegs i diàlegs en clau de lluna)

Monòlegs i diàlegs en clau de lluna (IV)
Martí
(Llum. Sonen repics de campanes de fons. Al costat del banc una noia asseguda al terra amb els ulls tancats. Apareix un capellà gairebé jubilat. Vesteix amb un trajo normal i corrent amb l'única diferència que porta una creu penjant al davant. Porta dos o tres llibres. Observa la noia)
Martí: Perdoni, què em podria dir quina hora és?
(La noia no respon)
Martí: Si us plau em podria dir quina hora és?
(La noia segueix sense respondre)
Martí: No sent aquests repics de campanes? Avui m'han fet treballar de valent…Vinga misses i benediccions…Sí, sí, he beneït l'estació. Fins i tot els animalots de la penya del fútbol han decidit treure la Verge en processó…A veure si aquest any guanyem!
(Ja no se senten les campanes)
Martí: Si ja ho dic jo, ja…No sé per qui carai parlo. Per les parets! M'he passat mitja vida parlant i parlant i al final, perquè? Sap, avui que han vingut tots aquest mandataris al nostre poble hi hagut una manifestació. Diuen que amb això del tren aquest tan ràpid s'han carregat totes aquestes muntanyes i estaven molt enfadats. Fins i tot he esmorzat amb el Rei. (S'apropa a la noia. Recull la revista que hi ha al costat de la noia. Llegeix:)
‘Conocete a tu mismo con los milenarios sistemes de meditación…' Vaja, vaja…
(S'asseu al banc. Deixa la revista i els llibres)
Ja ho dic jo, ja que a mi no m'escolta ningú…ara que recordo, com el profeta. Qui escoltava el Profeta? Vivia amb màxima intensitat aquells dies a Mercadal. Era jove i creia que amb les meves prèdiques podia canviar alguna cosa. (S'aixeca i diu solemnement) ‘Vindran dies de dolor i d'angoixa, de sang i de tristesa, però per sort, sorgiran nous lluitadors que ens deslliuraran d'aquest captiveri…Hi haurà un dia que aquesta boira que ens amenaça s'haurà esvaït!', exultava el profeta. Les venedores del mercat cridaven:'fora, fora! Foteu-lo fora!' I tant que el van fer fora…Jo sempre vaig pensar que aquell pobre home no feia mal a ningú. Suposo que per això em vaig encarar amb l'excel·lentíssim bisbe…



(Apareix l'espectre del bisbe. Martí s'hi dirigeix amb pas ferm i segur com si fos aquell jove)
Martí: Excel·lència?
Bisbe: Sí, sí, què passa?
Martí: M'he pres la molèstia de molestar-lo per parlar sobre un tema d'especial rellevància.
Bisbe: Endavant…
Martí: (amb cautela)Li volia parlar del profeta.
Bisbe: (molest) Oh, no, un altre cop, no!
Martí: Per l'amor de Déu, excel·lència!
Bisbe: No t'enrecordes de la lliçó dels falsos profetes?
Martí: Oh, sí, és clar!
Bisbe: (molest) Llavors, no entenc com us heu atrevit a despertar el meu plàcid son abans de la missa de les set.
Martí: Però, excel·lència…sabeu perfectament que treballo en un barri conflictiu i molts veïns em pregunten si són certes les profecies del vell. Jo els dic que l'església encara no s'ha pronunciat sobre el tema…no sé que els haig de dir!
Bisbe: Prou!
Martí: Només hauria de veure les cares que fan tots aquells infeliços al sentir les paraules del vell…tots somien en llibertat!
Bisbe: Prou! Les profecies són mentides! I no em penso pendre la molèstia d'escriure un comunicat per explicar que les paraules d'aquell boig no són certes. I vostè, benvolgut Martí, si vol arribar al sacerdoci no busqui problemes. M'ha entès bé?
Martí: Sí, excel·lència.
(Torna al banc i reflexiona en veu alta)
Llavors res em feia por i suposo que per això em vaig tornar a encarar amb sa excel·lència. (Torna fins on està l'espectre del bisbe)
Martí: Per què? Em pot dir per què?
Bisbe: No sé de què parles, fill meu…
Martí: Ho sap perfectament, excel·lència…
Bisbe: Estimat Martí, la teva conducta no és l'adequada. T'estàs jugant el teu futur.
Martí: Si us plau, excel·lència, no fugi d'estudi i contesti'm!
Bisbe: (aixecant el to de veu, ofès) Com t'atreveixes? Com goses? No saps amb qui estàs parlant? Et costarà molt cara aquesta insolència!
Martí: Sóc conscient dels meus actes.
Bisbe: Ah, sí? Així doncs, si ets conscient dels teus actes, et donc un plaç d'uns dies perquè canviïs de conducta. Si no ho fas…
Martí: Si no ho faig, què?
Bisbe: Hauries de controlar el teu temperament. Si no ho fas et pot portar molts disgustos. I jo de tu, fill meu, germà meu, intentaria no sé tan permissiu amb tota aquella colla de feligresos exaltats que tens a la teva demarcació.
Martí: Ho ha de compendre…són gent pobre, molt pobre. Busquen sentir-se lliures i solidaris. Volen construir un món nou. Un món on no hi hagi injustícies. Jo els ajudo.
Estic segur que Jesús hauria fet igual.
Bisbe: Com goses? Com t'atreveixes a parlar de Crist d'aquesta manera i davant meu?
Cuidi's de la seva demarcació. Una altre insolència d'aquest tipus i evitaré que t'ordenin sacerdot.
Martí: Pot posar-me les traves que vulgui!
Bisbe: No vull que ajudis a aquella colla de delinqüents! L'altre dia gairebé entren aquí dins i destrosen la meva seu.
Martí: Encara no m'ha contestat, excel·lència.
Bisbe: Martí, no tinc res a veure amb tot allò del profeta. Les autoritats locals el varen eliminar perquè era un perill per la seguretat pública.
Martí: Mentides!
(Martí torna al banc i s'asseu)
Jo sabia que rera la mort del profeta hi havia algú més. Al carrer hi havia por. Els homes grisos feien ús del seu poder. Recordo com dos guàrdies varen endur-se dos indigents i els increpava dient:'amb quin dret us podeu endur aquesta gent? No us els podeu endur!' La meva actitud amb la gent va arribar a oïdes del senyor Bisbe que no tingué cap escrúpol en expulsar-me de la seva vista. Em va enviar a les Terres Exòtiques. De missions. Tot era una gran farsa! Què hi havia d'anar fer jo a missions? M'hi vaig passar vint anys. Vint anys de la meva vida! Ell em va expulsar de la meva gent!
Vaig tornar vint anys després. I els fills d'aquells que volien la llibertat varen començar a esquerdar el vell règim. Jo ja no era el mateix però tot i així vaig donar el meu suport al jove Jan. Tot seguia igual. Llavors no vaig poder aturar la mort del profeta i tampoc no vaig poder fer res per aturar la mort de tots aquells homes que en Pierre arrossegava.
Varen morir davant el vell Palau de Mercadal manifestant-se. (S'aixeca cridant) Aquells manifestants cridaven consignes com Llibertat! Justícia!
(La noia obre els ulls)
Noia: Per què crida d'aquesta manera? Què carai li passa?
Martí: No em passa res. No s'amoïni. Li demano perdó si l'he molestada.
(La noia s'aixeca. Seu el banc. Llegeix la revista)
Martí: Amb el meu retorn havien canviat moltes coses. Fins i tot el vell bisbe ja no tenia cap poder. Era un pobre titella del general i dels seus…(es dirigeix cap el bisbe)
Bisbe: (espantat, ajagut al terra) Socors! Ajudi'm! Socors!
Martí: Aquell pobre home que m'havia enviat a l'exili demanava ajuda enmig del carrer. Un grup d'exaltats havien estat apunt de matar-lo. El vaig ajudar…què podia fer?
(S'acosta al bisbe i l'ajuda a aixecar-se)
Bisbe: Per què ho fas això? Som enemics sota un mateix Crist!
Martí: Il·lustíssima, som germans, en el fons de tot, som germans i ens hem d'ajudar…
Bisbe: Tens raó, fill. Tants anys barallant-nos , per què? Per què al final no poguem evitar la destrucció, la massacre. Potser el profeta tenia raó…No l'hauria d'haver ma…
Gràcies fill.( I l'espectre del bisbe marxa)
Martí: Ningú va poder evitar la matança de manifestants i uniformats en aquella plaça.
El món s'estava tornant boig. (mira al cel indignat) On era Déu en aquells moments?
No sabia què fer. Vaig pensar que potser amb les meves paraules podria consolar tres condemnats a mort i no va servir per res…Aquell dia, en aquell desert dels Monts Sardans la tropa del Tinent estava apunt dur a terme una nova execució. Què podia fer jo? (s'acosta al banc i s' agafa fort a una bíblia) Només sentia la veu del pobre René que cridava: ‘sóc innocent! Això és una injustícia! Sempre he obeït les lleis del règim!'
En Luigi, l'alcalde mafiós no deia res. En Lluís cridava consignes en nom de la llibertat.
Va aparèixer el general. Volia evitar aquelles morts. El tinent tenia la paella pel mànec i li digué:' general, no posi aquesta cara. Si li haig de ser sincer, sempre m'ha caigut malament. Vostè sempre tant recte i servicial. És un titella! Un inútil!' El general ofès només cridava:' t'obriré un expedient disciplinari!'(mira fixament l'horitzó com si tornés a viure aquella escena) El Tinent cridà:'Preparats? I després:'foc!'(se li cau la bíblia al terra. Silenci) Moriren quatre innocents. Vaig enterrar-los enmig de la commoció de tots els seus seguidors. Temia aquells homes uniformats. Potser a la llarga podia ser jo la víctima…Potser el meu únic pecat havia sigut voler ajudar aquella gent i no saber com. I vaig marxar de Mercadal. (S'asseu.)


(La noia deixa la revista.)
Noia: Sap per què meditava?
Martí: No, no ho sé.
(Se senten sorolls de disturbis)
Noia: Meditava per tota aquesta gent que ara es manifesta. Els hi vull transmetre tota la meva energia positiva.
(Martí se la mira alucinat)
Noia: No sent els seus crits?
Martí: A vegades em pregunto què carai he fet en aquesta vida…
Noia: Vostè també medita, oi? Fa tai-xi? Miri, ara li ensenyaré un moviment.( S'aixeca i fa un moviment) Per cert, amb qui parlava abans…Què parlava amb Déu?
Martí: No ho sé, ja no sé amb qui parlar…M'he passat vint anys pensant que amb les meves paraules podia canviar el món. M'he passat vint anys més allunyat d'aquelles paraules. Quan vaig venir aquí vaig voler oblidar moltes coses. Pensava que tot podia ser diferent. Sap, he fet carrera…Sóc la persona millor situada per succeir el bisbe.
Noia: Felicitats!
Martí: I de què em servirà? Durant quaranta anys no he pogut evitar manifestacions com les que sentim ara. Les meves paraules per què han servit. Sap, jo vaig estar a les Terres Exòtiques i vaig veure d'aprop la desesperació, la fam, la misèria…
Noia: (Se'l mira. Li agafa les mans. Tanca els ulls) Vostè té males energies. Estud
io parapsicologia i psicologia fora d'aquest país i per això estava esperant el tren. Si vol li recomano una cura de bones energies.
Martí: Ai, senyor, senyor! No cal! (Els crits dels manifestants cada cop són més forts. Se senten sirenes de policies) Vaig a veure que passa. Jo haig d'estar amb aquella gent i hauria d'haver estat tota la vida…
(Martí s'aixeca per marxar)
Noia: On va? Torni! És perillós! (s'aixeca i intenta aturar-lo. Li pregunta) Està boig? O què! Perdrà el tren…Està boig!
Martí: (es gira somrient) Ja ho sé…(i marxa.La noia marxa rera d'ell. Fosc)