Maria

Un relat de: losmismosclavos

Són les vuit del matí, i encara que la nena s'ha despertat plorant dues vegades aquesta nit, no se m'enganxen els llençols com de costum, ni el coixí vol que el bavegi una mica més del normal. Estic completament despert, no tinc gens de son. Tampoc sento la teva veu des de la cuina cridant-me i dient-me que faré tard. Avui fa tres setmanes i un dia que no em despertes amb aquella música tan rara i que tant t'agradava.
Em llevo i em bec la llet: ni gelada ni calenta, tèbia, com tu me la feies. Mentrestant, miro la televisió i l'home del temps diu que farà tota la setmana calor i per tant podré estrenar aquell jersei verd que em vas regalar.
Desperto a Pau, li dono l'esmorzar, ens vestim i marxem. En sortir a l'escala, l'agafo de la mà i em pujo a la Maria al braç.
Baixem amb l'ascensor i no puc evitar desviar la mirada cap a Pau; el miro a través del mirall que hi ha a l'ascensor, està completament callat. Li pregunto què li passa i em respon amb una altra pregunta. Vol saber quan tornaràs. M'ha dit que vol veure a la seva "mama" per a que li acabi d'explicar la història d'aquell gatet coix que li contava per les nits. M'he quedat completament mut davant del meu fill de tres anys. No sabia que li podia respondre. Li he dit que has fet un viatge molt llarg i que més endavant tornaràs. M'ha fet més preguntes però no he sabut continuar...
Sortim de l'ascensor i de camí ens trobem al teu nebot. Em diu que es vol deixar les classes i que aquest estiu té pensat fer un "Interrail" amb els amics. També em diu que et troba molt a faltar... Instantàniament, es crea un silenci incòmode que dura quatre interminables segons. Em mira fixament, besa als nens i marxa sense dir res més, apretant amb força els llavis per impedir que les llàgrimes comencin a recórrer-li el rostre.
Després d'això, deixo els nens a casa la meva mare, passo per la botiga que hi ha davant la fruiteria i li compro un pitet a la Maria.
Arribo al treball més d'hora que mai, i després de dues setmanes sense anar-hi, entro a l'oficina i m'adono que a la meva taula tinc una nota; és de la Marta, em demana disculpes per no haver pogut anar al teu enterrament; m'ha dit que no se n'havia assabentat perquè havia passat el cap de setmana fora i aquest darrers dies m'havia trucat però comunicava. Sé que a la nota posava alguna cosa més però les paraules se m'han anat perdent entre les llàgrimes.
Quan acabo de treballar vaig al bar i em trobo un amic de la infància, feia tres anys que no el veia. Parlo amb ell durant mitja hora. Em conta que al seu fill li diuen Joan com a mi; em pregunta per tu; li explico tot... Em diu que ho sent i em paga una segona cervesa.
Ja són les dues del migdia i marxo a dinar. És dimarts; i ja fa tres setmanes i un dia que dino a casa dels meus pares amb els nens, així la casa no sembla tan buida. Avui la meva mare m'ha fet costelles a la mel, el plat que millor sabies fer-me tu. A les cinc de la tarda vaig a buscar en Pau a classe i em diu que ha fet un dibuix. Me l'ensenya... és un esborrany de color verd. Em somriu i em diu que ets tu. I torna a ofegar-me amb preguntes que ni jo sé contestar.
Anem a buscar a la Maria a casa de la meva mare i quan arribo a casa meva, miro la bústia i hi ha un sobre; pel que diu la carta m'ha tocat un viatge gratis per a mi i un acompanyant a Les Illes de Pasqua. El veí m'ha dit que es fantàstic que m'hagi tocat un premi així. Sí, fantàstic seria si poguéssim anar junts... Al final he decidit donar-li el premi del viatge al veí i a la seva dona. Hauries d'haver vist que feliços s'han posat.
Obro la porta i el gos em comença a mossegar els cordons de les sabates i no para fins que Pau es llença damunt d'ell i es posen a jugar. Deixo a Maria al bressol i m'assec al sofà, em trec les sabates, em dutxo, i ens posem a sopar el nen i jo. Després, li dono el biberó a la Maria fins que s'adorm i la poso al bressol. Em poso al sofà a llegir i Pau em demana que li continuï explicant la història del gatet coix. Intento canviar-li de tema i em poso a jugar amb ell fins que també s'adorm i el porto al seu llit. Si t'he de dir la veritat... jo no valc per a contar contes amb final feliç. A qui se li donava bé això era a tu.
Em sento cansat. Em poso al llit i torno a sentir aquelles punxades i aquells dolors dins del pit que només em surten quan m'adono de que tu ja no dorms al meu costat, ni em prepares el sopar com feies abans, ni em despertes pel matí amb aquella música Chillout que a tu tant t'agradava.
T'has deixat la vida a mitges aquí, Maria.
Aquí... al costat meu i dels nens. I saber que ja no tornaràs m'està creant una migranya grisa que fa que em vagi consumint a poc a poc. He perdut aquella col·lecció que estàvem fent junts d'il·lusions per a complir.. Ja no me'n queda ni una.
I ara em miro al mirall i aquest, és l'únic que em fa veure la realitat que m'envolta. Ell és l'únic que m'escopeix tota la veritat a la cara i em demostra que estic sol. Ja no et sento cantar mentre et dutxes, ni em dius que vagi a comprar el pa, ni les teves mans toquen les meves, ni el teus ulls em parlen, ni li has acabat de contat el conte del gatet coix a Pau; i saps que és el pitjor de tot això? Que ell encara t'està esperant per a que li expliquis el final.
Faig memòria i entre maldecaps i plors, encara recordo el dia del part. Jo estava nerviós, esperant al passadís i va sortir la infermera i em va dir que el part s'havia complicat i una de les dos podria morir. Quan vaig saber que vas preferir morir tu i donar-li la vida a la teva filla, no em podia creure que el part hagués anat tan malament. La veritat és que es va complicar molt més del que jo em pensava.
D'això tan sols fa tres setmanes i un dia, però el teu nom encara el porto tatuat més endins de les entranyes, allà on la raó no pot entrar per cap dels racons del meu cos. Tu continues sent la força i la ràbia que m'atura el cervell.
Encara que ara la vida juga a endormiscar-me amb rutines i horaris on tu no apareixes a cap hora programada, sé que per a mi continues existint, perquè vagi per on vagi, tots els camins em porten al teu carrer; el carrer del record.
Però sé que, prop de mi o no, tu m'ajudes a ser fort i a tirar cap endavant per a poder veure créixer els nens.
Maria, et mentiria si et digués que ara sóc feliç. Perquè per les nits, quan la solitud m'envaeix els sentits i les llàgrimes són les úniques que ara comparteixen llit amb mi, veig que t'has emportat la felicitat agafada de la mà; però la soledat ha preferit quedar-se per a comprovar que sense tu el món em cau a sobre.
Sé que ja es tard per tornar-te a dir que t'estimo, però l'amor que sento per tu, és una paraula curta amb un accent transparent molt llarg i difícil d'accentuar. I des de que tu no hi ets, no l'acabo d'escriure mai prou bé. O se m'oblida de posar alguna lletra, o se m'esgarra el paper, o les meves llàgrimes neguen les lletres fins a esborrar-les.
I en el fons de tot, sé que jo sóc com el gatet coix del conte, el pobre gat té potes i una d'elles li fa mal i no el deixa caminar bé; i jo soc igual que ell; no em falta cap cama però em falta el pilar més gran de tots. Tu.
Encara recordo els teus ulls reflexats darrere del vidre de la botiga "pre-mamà", buscant un bressol verd, (a tu sempre t'ha agradat el color verd) o quan els diumenges per la tarda portàvem a Pau al parc, o quan et vas apuntar a classes de punt de creu per a fer-li un pitet a la Maria i mai li vas arribar a fer... (Avui li he comprat un, és verd i té un aneguet groc al mig.) I sobretot, el que més recordo de tot és quan em deies que si fos nena t'agradaria posar-li el teu nom, Maria. Ho recordes?
Doncs així ho he fet. Li he posat Maria com a tu. I encara se m'encongeix el cor i se'm fa un nus a la gola cada vegada que se'm freguen contra els llavis aquestes cinc lletres...M-A-R-I-A.

Comentaris

  • Bufff, què dur!Què trist!..Què bonic![Ofensiu]
    Llu1svicent | 24-07-2008

    Saps? El meu iaio (o uelo, com solem dir per ací, jeje)), deia que hi havia dones de neu. Mares que després de mortes poden donar vida, tal com els rius que transcorren des de la muntanya en primavera, essent la mare la neu, la filla pot nàixer...i viure!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de losmismosclavos

losmismosclavos

1 Relats

1 Comentaris

485 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor