Mareig

Veig com surt el primer vol d’avui cap a Berlín. Dintre de trenta minuts, estaré al cel. Bitllets d’anada a una mà, maletes a l’altra.
Haig de dir adéu a moltes coses a les que no voldria, però els motius que tinc son ben clars.
Sento que estic en una societat que està en un bot salvavides contemplant com ningú els ajuda per molt que cridin. L’esperança d’aquesta gent s'ha enfonsat sota un mar de promeses incomplertes, i sota una continua hipocresia.
Els nàufrags d'aquesta embarcació, poden veure un vaixell ben gran, amb tot de gent amb americana i corbata mirant per la borda, rient-se...
Demanen ajuda, però aquests, l’únic que fan és riure’s dels pobres nàufrags que no poden fer res més que esperar a que les coses millorin.
Jo sóc un d’aquests nàufrags, però he perdut la confiança en què millori la situació, i cada dia que passa m'indigno més, inevitablement.
Ho faig davant les injustícies que contemplo diàriament en aquest país.
La gent es mor de gana al carrer, és desnonada de la seva pròpia casa per la que segurament han treballat tota la seva vida... però a la vegada, veig com surten casos i casos de corrupció de gent important que roba al poble.
No puc continuar aguantant aquesta impotència de no poder fer res davant de totes les injustícies.
Per això, tinc la necessitat d'escapar. Fugir d'aquesta pantomima.
Fugir perquè sé que això és un vaixell que s'enfonsa, com el Titanic.
Però, clar, no ens podrem salvar tots. Com va passar en aquest fet, només es salvaran els “passatgers de primera classe".
No tinc altra opció que anar-me’n a buscar la vida a un altre lloc.
Cansada d’esperar, desanimada, després de tots els esforços que he fet, m’he d’anar de la meva estimada ciutat.
En els meus últims minuts abans d’agafar el vol, recordo com si fos ahir el dia que vaig dir a la meva família i amics que m’havia d’anar.
Estàvem tots reunits a casa meva, assentats a la taula del jardí. Els hi havia convidat per fer un dinar, amb el pretext que els havia de dir una cosa important.
El meu pare, com sempre, acaparava el protagonisme a la trobada. Tothom es reia de l’acudit que acabava de fer.
Aquells petits moments de felicitat eren inesborrables de la meva ment, i serien el que m’ajudaria en els meus pitjors moments quan estigués allunyada de tot. Recordar-me de la meva gent, rient, alegre, em faria feliç als meus dies de solitud a l’estranger.
En aquell moment, em vaig aixecar lentament de la cadira perquè sortissin de la meva boca les paraules que tothom esperava.
Estava impacient per veure les reaccions que podrien haver en els pròxims instants, però a la vegada tenia por, perquè era una cosa que havia estat rumiant i callant molt de temps, sense comentar-la a ningú.
Vaig respirar fons, agafant forces.
-Bon dia a tothom –tots els caps es van girar cap a mi. Es van callar de sobte, esperant el meu anunciament- Amics, família... Us he reunit aquí per comunicar-vos una notícia. He decidit anar-me a viure a Londres. No sé quant de temps estaré, però podeu estar segurs que us vindré a veure cada cop que pugui –vaig fer una pausa per mirar al meu entorn i em va sortir un sospir-
Sé que és una decisió que us pot semblar sobtada, però ho he estat reflexionant durant molt de temps, i penso que ho haig de fer.
Les primeres reaccions van ser de sorpresa. Es notava que estaven assimilant la notícia, tot i que cadascú va reaccionar a la seva manera.
La mare va girar el cap, resistint-se a deixar anar unes llàgrimes que volien caure. Va mirar al meu pare, i al veure que estava pensatiu, va posar el cap sobre les seves espatlles. El meu pare mirava a un punt fix embadalit i cavil•lós, amb un gest serè, segurament contradictori amb el seu pensament.
De sobte, la meva mirada va anar cap als meus cosins, que em van sorprendre. La Laia i el Pau, de 5 i 7 anys, venien a donar-me una abraçada. Els dos nens amb prou feines m’arribaven a la cintura. Mentre em rodejaven les cames amb els seus petits braços i aixecaven el seu rostre cap a mi, em deien:
-Jo, Ali! Però nosaltres no volem que te’n vagis a cap lloc! Volem que et quedis aquí per sempre. Si no estàs, amb qui jugarem a princeses i dracs?
Aleshores, em van vindre unes llàgrimes als ulls. Em vaig ajupir, els vaig mirar als dos, i els vaig donar nombrosos petons mentre els abraçava amb força.
-Ooh! No sabeu com us trobaré a faltar! Però no us preocupeu, abans que me’n vagi podeu venir tantes vegades com vulgueu a jugar, d’acord?
Em van mirar amb la seva cara trista, diferent a la que solien tenir sempre, riallers i alegres. Malgrat la meva proposta, no van estar conformes.


Sabien que igual que el Pare Noel ve una nit i se’n va, jo podria jugar uns dies amb ells i després m’aniria, i es quedarien esperant el meu retorn.
Seria com els dies després de que els nens obrin els regals al Nadal, quan es queden esperant a que arribi un altre cop l’home barbut el pròxim any.
Els meus amics també es van aixecar. Em van abraçar, mentre em somreien, però es notava que eren somriures amb mirades tristes.
S’alegraven per mi, perquè sabien que potser les coses m’anirien millor, però també sabien que no em veurien en molt de temps.
Em vaig fondre en abraçades, en “et trobaré a faltars”, i llàgrimes.
Sobretot de la Mònica. Era la meva millor amiga, i sempre havia sigut tan sensible...
La vaig intentar animar com vaig poder, però quan la mirava no podia evitar plorar jo també, perquè em sabia malament veure-la així. Li vaig agafar la mà perquè tingués la sensació que no estava sola.
Vaig apropar l’altre mà a la seva cara per treure-li algunes llàgrimes, mentre li deia que em disculpés un moment, perquè havia de parlar amb els meus pares, ja que estaven a prop meu esperant a que acabés de parlar amb els meus amics. La Beatriu, que estava al nostre costat, em va dir que no em preocupés, i va passar el seu braç per l’esquena de la Mònica, mentre la mirava comprensivament. Vaig donar un petó a la Mònica a la galta mentre li premia la mà i li deixava anar, mentre caminava cap els meus pares.
Tot i que a la seva cara només es podia veure com estaven pensatius, sabia que també estaven sobtats per la meva decisió.
La meva mare em va llençar una mirada trista (que em va fer sentir una punxada al ventre) mentre em posava la mà a la cintura, i em deia:
-Filla... n’estàs segura? T’ho has pensat prou bé?
-Sí, mare. No et preocupis, et vindré a veure cada cop que pugui i et trucaré... – i abans que pogués acabar, m’estava abraçant.
Sabia que la meva mare estava preocupada per mi, pel que podria passar-me, per si les coses no anaven bé, perquè em preferia tenir a casa cada dia...
i per molt que la intentés consolar, i dir-li que no passaria res, que estaria bé, no em creia. Vaig suposar que era normal que es preocupés per la seva filla, però també sabia que en el fons ella pensava que havia d’arribar aquest moment en el que em fes gran. Tot i així, suposo que no s’ho esperava tan aviat.
En definitiva, sé que els va ser difícil assumir la notícia a tots. Però al cap i a la fi ho havien de fer, i amb el temps ho van anar acceptant com van poder.
Va ser un dia molt especial i emotiu, que sempre recordaré.
En aquest moment, a punt d’anar-me, els ulls se’m humitegen pensant en aquell record, i en tot el que deixo enrere.
Finalment, escolto una veu electrònica.
Últim avís pels passatgers del vol LND5731 amb destinació Gatwick, Londres.
M’aixeco. Em dirigeixo cap a la porta d’embarcament. Trec els bitllets de la butxaca del davant de la maleta, i veig que també hi ha un paper escrit.
Adéu, Alicia. No t’oblidis que tots et trobarem a faltar moltíssim, i recorda’t de trucar-nos cada dia!
Petons i abraçades del papa i la mama.
A sota hi ha un dibuix dels meus cosins. És d’un drac, una noia atrapada en una torre, una princesa i un príncep amb una espasa que intenten salvar-la. A la part inferior hi ha escrit amb una lletra irregular...
Si fa falta, t’anirem a rescatar, princesa! Pau i Laia.

Tot i que jo també els trobaré a faltar a tots, sé que ja s’acaba aquest malestar que comentava al principi.
Adéu, Barcelona.