Malson

Amb el regust d'un llibre acabat, m'endinso en la pau i en la quietud- o això crec- em perdo en l'enyorança de moltes coses. Tantes que no sé ben bé què. És igual, ara no és el moment. La bruixòla dels somnis m'ensenya que qualsevol destí pot ser possible. Començo a passejar per un gran país oníric. Hi ha gent al meu entorn. No sé si han arribat fins aquí com jo…em temo que no.
Tothom em mira i jo, com qui acaba d'arribar a un lloc turístic, intento ser amable: els torno una llambregada, i així, els pago amb la mateixa moneda. Percebo por i incertesa.
Em deixo portar per aquest mar d'ones oníriques i en elles em submergeixo. Les fades de la nit, no m'acompanyen, potser s'han barrejat en aquesta multitud de gent que va impacient amunt i avall. Em sento com en la tenuïtat d'un nuvol. Quasi no em sento. Arribo enmig d'una plaça, ara mateix no sabria tornar enrera i repetir el recorregut que m'ha portat aquí. Perquè em mira tothom?. No he fet res de dolent- suposo- els dic. No em responen. Parlen entre ells com qui ha trobat per fi a qui buscava. Deuen cercar el culpable que no troben- penso- o potser tinc una forta semblança amb algú que ha comès algun delicte…intento fugir.La veritat és que no m'ho impidiexen.
Ve a visitar-me una corrent d'aire. Finestra mal tancada. Sento un fred que m'acaricia les cames i acaba posant-me la pell de gallina. Tinc por. L'Ombra de totes les ombres, que només surt a la nit acaba d'endinsar-se per la finestra. Els seus passos són segurs. No puc fer-hi res. Navego per la foscor. La nit, és traïdora i està amb connivència amb tot l'obscur, potser ho fa perquè tothom sigui com ella. Tot es torna misteri.
Tots es coneixen, no hi ha res a fer. Ara, estant ordint un pla, -ho sé- parlen i de tant en tant em miren de reüll. Voldria sortir d'aqui…veig difícil trobar el camí de tornada, no he estat mai en aquest lloc i no recordo el camí que m'hi ha portat. Què estaran maquinant? -em pregunto- de sobte, algú que es creu més llest que els demés fa l'ullet a la resta i venen a mi.Estic aterrada. Què he fet?. De què m'acuseu?- els dic- Ningú respon. Segueixo navegant en aquest mar de son.
De cop i de vol,sento que no puc estirar les cames. L'estada, s'ha fet tant petita que no hi cabo, o jo m'he fet gran.Intento incorporar-me, el sostre és molt baix i només podré caminar arrossegant-me. Aquest és el pla que tramaven?. Xisclo -ningú em sent- crido…la meva és una veu sorda. Vull encendre la llum. Impossible, algu ha arrencat els interruptors.És inútil, em falta l'aire. L'Ombra de totes les ombres, és aquí al meu costat. Riu, ha aconseguit el que volia. Jo, intento despertar.
La nit, una vegada més acaba de pactar amb el dia. Les estrelles s'ho miren tot amb recel. Callen. Està generosa la Lluna, som a l'estiu i deixa més estona al vell veí. De mica en mica i amb sinuositat, es despulla del seu vel, se'n va tota adormissada i complaguda cap a la seva estança. L'acompanyen un estol d'estrelles.
Ve a buscar-me. Ho sé, de mica en mica ha anat traspassant la finestra, és oberta, ho ha endevinat.Ha allunyat a l'Ombra de totes les ombres. Ha entrat amb decisió. Encara que no obri els ulls, sé que és ell, ve a cercar-me. Omple d'alegria tota l'estada, el seu optimisme és silent, però s'entén sense paraules. La seva abraçada és plena d'esperança. Em faig pregar i ell ho sap, dono voltes al llit però insisteix. M'agrada veure'l perseverar. Sap que tard o aviat em farà seva.Té coneixença que un cop més, em farà creure que estic viva. Em sentiré feliç. Del malson, no en quedarà res, potser serà tan sols una línea en la bitacola.