MALEÏT DESTÍ

Em desperta la dolça veu de Charles Aznavour,
“She may be the face I can’t forget…”
Melodia que em captiva i em protegeix,
Sí, em protegeix de no sé què o no sé qui…
M’envaeix un atac de pànic,
És desconcertant…

Recito en veu baixa tots els detalls que recordo…
Plaça Kennedy, moreno, alt, cotxe vermell, pluja, arma blanca...
barrejo imatges, sensacions caòtiques m'atrapen,
no puc pensar… ja no tinc forces…

Crido, ploro, espero, em desepero…
ningú em pot sentir,
i em pregunto si algú m'ha sentit abans,
si en el fons sempre he estat així…
com ara,
atrapada, ferida, sola…
si només sóc això: res,
i em pregunto què quedarà de mi
si sempre m’ha vestit un trist i gris silenci…

I em perdo en un un mar de dubtes,
dins d’una imatge sorprenentment seductora,
És ell…? Per fi l’he trobat…?
Embriagada d’alguna substància que ignoro
assumeixo el meu destí…
Maleït destí…?

No puc recordar les faccions del seu rostre,
ni entenc què vol… s'haurà près tantes molèsties per mi?
Fantasiejo imaginant-me una idílica història d'amor…

Sí, el misteriós pretendent que extasiat per la passió s'aferra a l'amor,
al meu amor… prenent-me per la força, exigint ser estimat…
aplaudeixo per dins ,
em sento més viva que mai…

I em torna la melodia de Charles Aznavour…
Sé que és un senyal…. Sé que en breu ens fondrem en un llarg i apassionat petó…

Dins d’aquesta estreta caixa em sento més lliure que mai,
Dins d’aquest cotxe vell i matusser em sento més refinada que mai…
Intueixo que arriba el moment,
un soroll, la porta, les teves passes…Has obert el maleter…
Sóc aquí, amor!Obra la maleïda caixa i abraça’m…!
Ploro, aquest cop d’emoció… friso per veure’t…

El so del motor del cotxe vell s’allunya… I jo em quedo aquí, al mar, sola…!
I marxaré a poc a poc, amb un somriure als llavis,
assaborint fins al final un màgic i sincer amor...