Mail I

Diumenge 29 des,

3 migdia
Sóc al menjador sola. Són tots a córrer menys el Gerard que estudia a la seva habitació. Avui fa molt fred i tenim la calefacció molt alta i, tot i això, jo ara aquí al menjador m'he posat la manta al damunt. Fa una estona m'he posat les quatre estacions del Vivaldi i ja va per l'hivern. És impressionant de quina manera Vivaldi fa viure, recordar i imaginar. Els violins punxen i t'obliguen a pensar en una foguera, una llar dolça amb el foc vermell encès, estirada al sofà amb una bona manta de quadres, acompanyada o no, això tan se val (o potser no?) i una bona copa de vi bo a la mà. La neu cau fora i deu fer molt fred, penses que dins s'hi està molt bé i que potser anul·laràs la cita que tens per al cap d'unes hores. S'hi està molt a gust i mires el foc i escoltes els violins i vas bevent i penses. Tot sembla idíl·lic i creus que no necessites res més. I com sempre, oblides que hi ha persones que t'estimen.

7 tarda
A partir d'ara, de tant en tant, és molt probable que escrigui com si fos un conte. No parlaré en primera persona sinó a través d'un narrador. La raó exactament no la sé però sé que així em serà més fàcil capgirar-ho tot i s'anirà convertint en un conte. El conte d'una noia que l'havien deixat sola i que observava la penombra de la matinada i la fatiga de viure encantada amb una camisa de dormir fins als peus descalços i els cabells esbullats. El conte d'una noia que durant una època se sentí com un llop ferit.



Dimarts 31 des,

11 matí
Ella vivia en els seus somnis. Sense saber ni com s'havia enredat a anar a una festa. De gent gran, deia ella. En aquella festa de cap d'any hi anava amb el Marc i s'hi trobaria el Ramon, la Marta i molta altra gent coneguda. S'hi trobaria al Xavi? No ho sabia. No sabia què es posaria i al final es decantà per una faldilla molt curta i un jersei negre de coll alt. Sabia que es veuria juvenil però a ella això no li feia res, sabia que potser es sentiria nua entre tanta gent coneguda analitzant-la. La nit se li presentava com una caixa de sorpreses. Però en aquelles hores del matí tan sols pensava en la cursa que havia de fer a la tarda al Masnou de 10 km. Plovia i feia fred i s'imaginava que a les set de la tarda encara en faria més de fred. Però ella correria, desbocat el cor com una euga. I a la nit sortiria amb la necessitat als llavis d'ofegar el desig que creixia enlloc de minvar. I sabia que aquest desig podia estar perfectament satisfet amb un parell de somriures. Així de fàcil. Però a ella no la volien.



Dimecres 1 gener,

8 tarda
Què feliç era i que contenta estava. La raó? Em sembla que ni tan sols ella la sabia. Potser era el nou any o el fet de saber que era bonica i que degut al seu somriure es feia molt ràpid d'estimar. La nit de cap d'any se l'havia passat meravellosament bé. Arribà de la cursa a les onze, molt contenta i molt cansada (havia quedat primera de la seva categoria). Ràpidament es dutxà, es vestí i preparà els cinc paquets de raïm. Com sempre, aconseguí menjar-se els dotze grans sense gaires problemes. Havia entrat a l'any nou amb la sensació de que potser si que canviarien les coses, que seria molt més feliç. A dos quarts d'una la passà a buscar el Marc i li ensenyà les copes que havia anat guanyant. Marxaren cap a la festa. Pel camí li digué que en principi el Xavi també hi havia d'anar. Fou com si la punxéssin per dins, en aquells instants no desitjava res més. Tot just arribar es trobà els amics del Marc, dels quals tan sols coneixia al Josep Mª. Tornar-lo a veure li portà bons records i se n'alegrà. Li presentaren els altres companys. Tots de a partir de vint-i-tres anys, entratjats, amb corbata, guapíssims i homes. Ella es sentí diferent entremig d'ells. Entrant a la festa veié la Marta i es posà a saludar gent i desitjar bon any. Era feliç i s'ho estava passant molt bé. No parà de ballar en tota l'estona que hi fou. Veié la seva amiga Laura amb l'Àlex i al seu estimat Ramon amb la Tina. Al Ramon li tapà els ulls i li preguntà qui era. Ell tot sentint-la la va reconèixer. Ell se la mirà, se la mirà tota la nit, de lluny, vigilant-la, als ulls li brillava un punt de melangia dins. El Ramon l'observava d'enfora i li cercava els ulls. Aquells ulls que li fugien com lladres. Ella tenia por, por d'enamorar-se de debò i haver de patir i sabia que ell ho estava aconseguint. Ella seguia amb aquella facilitat per riure que fascinava a tothom. Parlà molt i li presentaren moltes persones, però ella es quedà amb un d'aquells homes (així s'hi referia ella en els seus pensaments) que conegué a l'entrada, un amic del Marc. Ell la volia però ella en aquells moments tan sols estava pendent de si arribava el seu Xavi. I no va arribar. De totes maneres, es divertí molt perquè tots la mimaven. Un que no coneixia li digué que era molt bonica, que un dia l'havia vist a la piscina (fins i tot li digué quin dia) i que un company seu li digué que tenia sort perquè veuria la noia més maca del Tarraco. Ella no s'ho podia creure. I el noi molt simpàtic li digué que ja li havia dit i que la deixava estar, que no volia ser un pesat. Que maco, pensà ella. I així s'anà divertint i anaren passant les hores. Cada cop més cansada d'haver corregut i de no haver menjat res. En tota la nit tan sols begué dos gintònics però a la pobra li afectaren molt, sortí fora i els traié de cop, s'assegué i l'anaren a veure. Una colla que havia vist dins es preocuparen per ella. Entre ells hi havia un xicot negre molt guapo que l'agafà pel braç una estona. Ella desitjava tirar enrera el temps i oblidar aquell segon gintònic. El Marc l'anà a buscar i més tard arribà el Ramon. Tots estaven amb ella. El Ramon li tocava el cabell i ella li buscava la mà i li agafava la cama cercant ajut. Al final el cansament la derrotà i li demanà al Marc que la portés a casa. Morta de vergonya s'estirà al seient de darrera i s'hi adormí.
Però era feliç i se n'adonà que als qui la contemplaren mai els havia semblat tan bella i vulnerable.
Volia estimar però no podia. I no sabia per què.
Benvingut any nou.