M'agradaria

El sol es reflexa en el meu rostre, una música de fons i tu al meu costat. Em giro i m’aparto els cabells de la galta, falten quatre minuts per ser les set i l’aire ja comença a sentir-se per sobre la pell. Els grills ja se senten i hi ha un ocell que camina molt a prop meu. Ara mateix penso com de curiosa és la vida, i en veritat puc intuir que curiositat és vida. Tinc els peus molt freds, l’aigua del riu encara està freda i ja vull que suavitzi per poder mullar tots els meus cinc sentits. Amb els ulls percebo la natura més pura del meu voltant i amb el meu olfacte olorar la fragància de les seves flors. L’oïda em fa disfrutar dels cants dels ocells, éssers en què aprecio la seva gran virtut de volar. Més enllà de les fulles que es mouen, les fruites del bosc donen color als meus llavis i donen vida a la meva boca. I el tacte com a últim sentit, em fa sentir una sensació de benestar, al notar el cos com una gota d’aigua més en aquest riu. De sobte, tot és fosc i aquesta vegada ja descobreixo qui em tapa els ulls, tant la seva olor com la seva manera de sospirar, són inconfusibles. Que bonic és estar-se sobre la gespa humida, moure els nostres peus mentre notem com travessa l’aigua entremig dels dits, corre pels prats, riure i compartir-ho amb algú especial. Com dir-ho, com expressar aquesta felicitat i aquesta pau, estic en un estat psicodèlic on són presents totes aquestes emocions. Vull expressar que és un estat on es barreja la realitat i la imaginació, allà on es confon el blanc pel negre, un estat on es fusionen els colors i les sensacions. No has tingut mai una sensació així? Molts pensaran que la vida és molt més, que la vida es crea a la ciutat i no en plena natura. Però això no té importància, simplement ara em sento bé i sento elevar-me dins la meva pau interior. Aquí, allà i més enllà, caminant per la sorra de la platja, estirada al llit un dia pluja, un retrobament d'amistat, d'amor, o musical; tot és vida. Aquests són els meus moments i en sóc conscient que la vida segueix, el temps no s’atura i jo recerco el meu camí. És indiferent si és un segon, un instant, una vegada, un moment o un cop, però has d’aprofitar, no tens temps, no pensis, deixa’t portar i comença a volar. Ingènuament, imagino que aquestes paraules es transformen en realitats però llavors, es desfan com el sucre amb l’aigua. Vull fer-te saber, que desitjo moltes coses, que tanco els ulls, que respiro profundament i que m’agradaria saber com et sents ara. I a tu que t’agradaria?

Fragment escrit des d'un jardí de Tarascon-sur-Ariège (França)
16-05-09