L’única llum del món

_ La llum s’apaga i no sabem com solucionar-ho!_ Va dir el cap del Consell.
_ És impossible solucionar-ho! La llum és una torxa enorme que hi ha a l’altre costat del mar en un penya-segat! Es tan gran que seria impossible fer-ne una de nova i transportar-la en vaixell! No hi podem fer res!_ Va exclamar un científic.
_ Però és l’única llum que tenim en el nostre món. Sense ella, no tindrem escalfor i les plantes moriran!_ Va afirmar un altre científic.
_ No ens cal ni fer una nova torxa ni transportar-la!_ Va cridar la vella bruixa_ Només hem d’anar-hi, dir unes paraules màgiques per regenerar-la i els éssers que habiten a l’altre costat del mar la tornaran a encendre.
_ Pots demostrar el que dius?_ Va preguntar algú.
_ No. Jo només conec el que està escrit en el llibre secret_ Va respondre la bruixa_ A més, què tenim a perdre si ho intentem? Només tenim dues opcions: la primera, quedar-nos plegats de mans i morir perquè creieu que no hi ha solució; la segona, pensar que podem fer alguna cosa i provar de solucionar el problema. Tan difícil és decidir-se?
_ Jo t’hi acompanyaré, bruixa_ Va decidir el meu pare_ No em penso quedar mà sobre mà si hi ha una possibilitat de solucionar el problema.

# # #

Així va començar el meu primer viatge fora del poble on vivia. Hi anava en el vaixell del meu pare i ens acompanyava la seva tripulació i la bruixa. No ens podíem perdre. Per arribar a la torxa, només calia seguir la seva llum.
La bruixa es va passar tot el viatge parlant. Sempre explicava històries fantàstiques amb éssers increïbles, però mai responia les preguntes que li fèiem sobre la nostra destinació. Semblava que tingués por del que hi poguéssim trobar.
A mida que ens acostàvem a la torxa, vam començar a veure les muntanyes d’aquella nova terra. La torxa, que ja estava gairebé apagada, encara podia il·luminar un penya-segat ple de forats i coves. Tothom estava neguitós i espantat. Qui vivia allà dins?
El vaixell va atracar al peu de la torxa i tothom va baixar. No hi havia cap ésser a la vista. La bruixa va dir unes paraules màgiques i la torxa es va acabar d’apagar. Tot es va quedar a les fosques. Llavors, vam sentir unes passes de gegant que feien tremolar el terra, seguides d’uns esbufecs molt forts. Una flamarada va sortir d’una de les coves i va encendre la torxa.
Amb la nova llum, vam poder veure clarament tot el que hi havia al nostre voltant. El penya-segat estava ple d’ous gegants i un drac de dimensions enormes treia el cap d’una de les coves.
_ Gràcies_ Va dir el drac_ Així els nostres ous i les nostres cries tindran llum i escalfor.
_ Gràcies a tu_ Va respondre la bruixa_ Així nosaltres tindrem llum, menjar i escalfor al nostre poble.
El drac va sortir de la cova, va estendre les seves ales i va començar a volar per inspeccionar els ous. Mentre feia això, tota la tripulació va córrer cap al vaixell perquè tenia por del drac.
Ell va aterrar a prop nostre i va parlar:
_ És millor que marxeu. Els ous estan a punt d’obrir-se i els pares vindran a buscar les seves cries guiats per la nova llum.
_ Podríem fer un pacte_ Va dir el meu pare_ Els dracs i els homes podríem viure junts; seria beneficiós per a tots dos pobles.
_ Jo comparteixo la teva opinió, però mira què han fet els teus homes en veure’m. Corrien tan ràpid que els peus els tocaven el cul. Quan arribin els pares de les cries, no veuran amb bons ulls que estigueu aquí. Ho veuran com una invasió del seu territori. Cap de les nostres dues races està preparada per conviure amb l’altre.
_ Ho sento pels dos pobles_ Va dir el meu pare.
_ Jo també_ Va respondre el drac.
Vam salpar. Durant la tornada, la bruixa ens va explicar que els homes i els dracs tenien un pacte per tornar a encendre la torxa quan calgués. A canvi, les nostres espècies no es molestarien l’una a l’altra.
_ Es molt trist_ Va dir el meu pare_ Només ens ajudem quan hi estem obligats. Si ho féssim sempre, junts podríem ser molt més del que som per separat.