L'última cigarreta

Són dos quarts de dues d'una matinada d'estiu. La temperatura és molt alta, tant, que no em deixa dormir. Tot i que el dolor físic aquesta nit no és especialment intens, sí que ho és prou com per contribuir al meu insomni. Em trec una cigarreta de la butxaca i me l'encenc quan arribo a la galeria.

Només duc uns pantalons curts, de tela molt lleugera, que cada cop em van més grans. No duc samarreta ni calçat. De sobte, bufa vent i, estremint-me lleugerament, veig lliscar unes fulles per sobre el terra; es mouen uns metres més enllà i s'aturen de nou. No hi ha més llum que la lluna plena i, mentre faig una pipada, miro els arbres que tinc davant. Els pins i els plataners, banyats en una llum irreal, blava i platejada.

Mentre exhalo, ella em ve a la ment. He lluitat per no pensar més en ella, però el cansament i l'insomni em vencen i de tota manera, l'enyoro.

És molt bonica. Els seus ulls i els seus cabells brillants, i les meves mans recorrent les seves espatlles, la seva cintura i els seus malucs. El tacte suau de la seva pell, molt ben cuidada. Torno a dur-me el cigarret a la boca i faig una pipada amb els ulls tancats. Com poder oblidar els dies que posava les meves mans al voltant de la seva cintura prima i l'estrenyia contra el meu pit? Sospiro i em quedo observant el petit núvol blanc que surt de la meva boca, que s'esvaeix poc a poc. Pestanyejo.

Inhalo, aquest cop amb força i tanco els ulls. Quan ella em despullava. I quan ella em besava el tòrax, pujava amunt, cap al coll i es detenia al naixement de la barba. Obro els ulls i miro enlaire mentre trec el fum. Les estrelles, en un lloc tan apartat com aquest xalet, brillen especialment, fent-me companyia d'alguna manera.

Torno a endur-me la cigarreta als llavis, pensant, per què l'he deixat? És molt bonica, alegre, carinyosa i molt intel•ligent. Una noia que comença despertant interès i al cap de pocs dies vaig començar a admirar.

Al cap d'unes setmanes d'estar amb ella, vaig arribar a la conclusió que no podia seguir. Vaig deixar d'interessar-me per ella, de contestar-li al telèfon, de respondre als seus missatges, de donar-li senyals de vida, sense més.

Exhalo. La malaltia ja és terminal. No puc lligar a una persona sana amb algú que sap que té les hores comptades. Em miro la cigarreta. I què si fumo? No em podré curar, i és definitiu. No hi ve d'aquí, si fumo o no, pel que queda...

Avanço a través de la galeria, baixo les escales i noto el tacte les petites pedres clavant-se a la planta dels peus, son unes punxades molt suaus, gairebé no les noto. Estimo la terra, caminar descalç a través del camp.

Mentre m'enduc la cigarreta a la boca no puc evitar pensar si he sigut un covard. Simplement vaig deixar de parlar amb ella, es mereixia una explicació. Era, és molt dolça i comprensiva. Se'm trencava el cor quan sentia sonar el telèfon i jo no m'atrevia a despenjar-lo. I ni tan sols vaig contestar un cop que ella va enviar un missatge amenaçant de venir a casa meva per saber si em trobava bé.

I ara, mentre exhalava, no puc considerar-me un covard. Ella m'oblidarà, a hores d'ara deu haver trobat a algú altre, perquè una noia com ella és un imant per a qualsevol que tingui dos dits de front.

Jo seria un covard si li digués la veritat. Seria un egoisme imperdonable lligar-la amb mi fins al final, d'aquí a uns mesos, per obligar-la a passar per un dol inútil, que d'aquesta manera no haurà de patir.

Torno a fer una pipada, xuclant molt fort, mentre miro els arbres balancejant-se suaument. Torna a fer vent, i l'extrem incandescent consumeix ràpidament uns milímetres de la columna, per aturar-se tot seguit. Aguanto l'aire als meus pulmons mentre rumio. És millor, doncs, privar-me del que sento per ella, per qualsevol altra noia. Tot i que sóc molt jove, massa, massa per morir, no puc obligar a ningú a venir amb mi, ni a patir amb mi, ni a fer-li passar el turment d'una viduïtat prematura. El millor que puc fer és quedar-m'ho tot per mi mateix, no compartir el meu dolor sinó amb els meus pares i els meus germans.

I, tancant els ulls, trec el fum pel nas. Privar-me de sentir el tacte de les seves mans petites i fredes sobre la meva pell nua. O sota el meu jersei a l'hivern. Calentes, al meu entrecuix. Ni tornar a sentir el meu membre endurir-se en entrar en contacte amb els seus llavis ni els de cap altra noia.

M'acabo la cigarreta i torno lentament cap a la casa, més desvetllat que abans de sortir a fumar.