L’orgull de ser un Floreta

Per a la mare és fàcil, la Floreta, maca i dolça, una delícia per a la vista dels clients de la botiga. Per a la petita Rosa serà el mateix. Per a ell i per al seu pare sempre li ha semblat desafortunat; li va dir: "Vull un nom digne o, almenys, que em diguin Miquel. Si segueixo l'ofici això no passarà mai!". «Desconec quan he pujat a pedalar aquesta bicicleta vella. Em recorda a la del pare en aquella fotografia antiga». Quan deixa de pedalar es troba, precisament, davant la floristeria on no vol treballar. «No sé què faig aquí ni perquè està diferent». La mare crida des de dalt: "Manel!". Però pensa que «el pare no hi és, pujaré jo». Un cop a dalt es planta estupefacte davant la sobtada presència d'una preciosa jove ajaguda al llit. En mirar aquells ulls blaus i aquells rínxols del color de la sorra fosca quan es junta amb el mar que hi ha entre les seves pestanyes, sent un amor immens. Reconeix que el sentiment no és seu, però aquest crida tan fort que pot sentir-lo. Davant el somriure de la jove, se li presenta un record: "Si has de portar la meva filla a la misèria, espero que almenys la facis feliç". Recordava aquestes paraules quan ella descansava malalta al llit. "Tens les plantes per al te medicinal?", la seva veu el fa tornar a aquell present. «És clar. Per això va aprendre jardineria i va llegir tant sobre botànica guanyant aquest malnom. Era el negoci una manera d'aconseguir plantes medicinals?». Intuïtivament, es gira a mirar el cistell on reposaven, encara, les flors. «No. No només volia salvar a la seva estimada, també volia fer-la feliç, i les flors... A la mare li encanten les flors! Per això porto aquest ram en el cistell», raona, «i en la seva mirada acollidora he vist que és feliç». Es desperta bruscament i corre a la floristeria per dir: "Pare! Seguiré el negoci, seré un Floreta". El pare respon: "Quina alegria fill meu! La teva mare estarà molt feliç". "Sí, li prepararé un ram de flors".